La vesprada del 
10 de desembre es va donar el tret d’eixida a les activitats programades des de l’Esquerra Independentista de la Plana per commemorar el 78è aniversari de les Normes. L’encarregat de l’obertura fou Toni Gisbert, coordinador d’ACPV, que va oferir una xarrada a la Casa de la Cultura de Castelló sota el títol “Es diu català. L’evolució del conflicte entorn el nom de la llengua”.
10 de desembre es va donar el tret d’eixida a les activitats programades des de l’Esquerra Independentista de la Plana per commemorar el 78è aniversari de les Normes. L’encarregat de l’obertura fou Toni Gisbert, coordinador d’ACPV, que va oferir una xarrada a la Casa de la Cultura de Castelló sota el títol “Es diu català. L’evolució del conflicte entorn el nom de la llengua”.L’historiador alzireny inicià la seua intervenció amb una constatació gens sobrera: l’anormalitat que suposa la supervivència d’una llengua no només sense estat, sinó amb l’estat a la contra històricament. Una llengua, en definitiva, malmesa al llarg dels segles que, amb tot, perdura i guerreja per assolir l’ús ple i desacomplexat.
A partir d’ací, Gisbert desplegà la xarrada partint precisament d’un dels intents lingüicides més 
vergonyosos perpetrats contra el valencià en els últims temps: el blaverisme dels anys 80. Les armes amb què aquest moviment pretenia esquarterar la unitat lingüística eren les següents: uns arguments insostenibles científicament –quan no inexistents–; el llenguatge miserable de la violència com a forma (fracassada) d’atemorir i fer passar per l’adreçador els insubmisos, i sobretot, la impunitat fastigosa amb què comptaven gràcies a unes institucions controlades encara per les escorrialles franquistes.
vergonyosos perpetrats contra el valencià en els últims temps: el blaverisme dels anys 80. Les armes amb què aquest moviment pretenia esquarterar la unitat lingüística eren les següents: uns arguments insostenibles científicament –quan no inexistents–; el llenguatge miserable de la violència com a forma (fracassada) d’atemorir i fer passar per l’adreçador els insubmisos, i sobretot, la impunitat fastigosa amb què comptaven gràcies a unes institucions controlades encara per les escorrialles franquistes.Afortunadament, la bogeria que fou el secessionisme d’aquells primers temps ensopegà amb trenta-sis sentències judicials, que no només deixaven –i deixen– clara la unitat de la llengua catalana, sinó que estableixen de manera irrevocable la legitimitat d’utilitzar la denominació de català al País Valencià.
Toni Gisbert centrà la resta de l’exposició en el redisseny d’estratègia que ideà el moviment secessionista valencià una vegada desactivat judicialment el blaverisme. Parlem de l’anomenada tercera via, que prengué forma institucional amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el 1998, i que arriba fins als nostres dies.
Com comentà Gisbert, l’estratègia de la tercera via ja es detecta als segles XIX i XX, i consisteix a aparcar la qüestió onomàstica per, aparentment, promocionar el valencià en l’ús social. El fet cert, però, és que l’actuació 
de l’AVL es concreta en dos eixos de caire manifestament particularista, tal com assenyalà Toni Gisbert: d’una banda, si bé no es nega la unitat de la llengua, s’obvia sistemàticament la denominació de català per referir-s’hi –amb el resultat d’uns circumloquis tan llargs com ridículs a l’hora de definir què és el valencià–; d’altra banda, es practica la dialectalització extrema en tots els registres, reforçada per la producció de diccionaris de tot tipus, gramàtiques, etc., com si abans del 1998 el valencià haguera estat a la intempèrie absoluta en els temes de normativa lingüística.
de l’AVL es concreta en dos eixos de caire manifestament particularista, tal com assenyalà Toni Gisbert: d’una banda, si bé no es nega la unitat de la llengua, s’obvia sistemàticament la denominació de català per referir-s’hi –amb el resultat d’uns circumloquis tan llargs com ridículs a l’hora de definir què és el valencià–; d’altra banda, es practica la dialectalització extrema en tots els registres, reforçada per la producció de diccionaris de tot tipus, gramàtiques, etc., com si abans del 1998 el valencià haguera estat a la intempèrie absoluta en els temes de normativa lingüística.Toni Gisbert finalitzà la xarrada amb un missatge clar: les dades objectives dels últims estudis demostren l’efectivitat nul·la d’ajornar el debat onomàstic per, suposadament, obtindre guanys en l’ús social de la llengua. És per això que, darrere de la tercera via, l’únic que hi ha és un projecte confusionista, al qual no podem sucumbir de cap manera els sectors vertaderament progressistes i d’esquerres, és a dir, aquells que volem de manera sincera la dignificació de la llengua i l’ús ple en la seua pròpia terra.
En aquest panorama i de cara al futur, el paper de les Normes 78 anys després que se signaren a Castelló de la Plana és fonamental, tal com reivindicaren els assistents durant el temps de debat que es visqué després de la xarrada. I és que, davant d’una producció normativa abassegadora per part de l’AVL, cal denunciar sense embuts la maniobra secessionista que hi ha al darrere de tot plegat, i cal proclamar fermament que el valencià ja disposava de tota una sèrie d’obres i documents normatius abans de la constitució de l’Acadèmia, com ara les Normes del 32, exemple ben antic i nostrat del que significa treballar per una llengua estàndard digna i convergent.
