dilluns, 1 de maig de 2017

1-maig: dia de la classe treballadora

Manifest de l’Esquerra Independentista: 
Tot el poder per a la classe treballadora 
Cap a la vaga general! 

En aquest primer de maig del 2017, des de l’Esquerra Independentista mirem 100 anys enrere perquè el nostre passat són experiències per al nostre present i lliçons per al nostre futur. Ara fa només 100 anys, el febrer de l’any 1917, amb motiu de la celebració del dia de la dona, milers treballadores del tèxtil de Petrograd van iniciar una vaga que va encendre l’espurna d’una revolució. Milions de treballadors i treballadores es van organitzar per prendre el poder a Rússia mesos més tard. El capitalisme i la seva cara amable, la socialdemocràcia, van observar com, en poc temps, els treballadors i les treballadores van passar de la seva posició de serfs de la gleva d’un règim polític de configuració feudal a organitzar-se per dur a terme una revolució social, tecnològica i humana sense precedents que, amb les seves virtuts i els seus defectes, va esdevenir durant força temps una alternativa real al sistema capitalista patriarcal. La revolució russa d’octubre del 1917 i la consolidació d’un sistema polític, econòmic i productiu que garantia menjar, treball i salut per a tothom després de la segona guerra mundial va ésser el detonant per a la implantació dels anomenats estats del benestar a l’Europa occidental. Els estats del benestar no es van implantar com a producte d’un acte de generositat de la burgesia, sinó com a resposta a la necessitat d’apuntalar la seva supervivència davant de la por que la classe treballadora ho volgués i ho pogués tot. Les evidències en aquest sentit són evidents: si avui parlem del 100 aniversari de la revolució d’octubre, també hem de parlar necessàriament dels 40 anys dels Pactes de la Moncloa com a moment clau per instaurar el diàleg i la concertació social. El passat té conseqüències en el nostre present i canviar una tradició de lluita obrera per la pràctica sistemàtica de la concertació social en el món del treball ha comportat una sagnia constant de drets laborals i socials sense cap mena de contrapartida. En aquest sentit, el fracàs del sindicalisme de concertació es demostra amb els constants retrocessos en drets socials i laborals, que contrasta amb el correlatiu èxit de les burocràcies sindicals corruptes de CCOO i UGT, una tragèdia per la classe treballadora: baixades salarials, temporalitat, precarietat, feminització de la pobresa, destrucció de serveis públics, desnonaments, saqueig i privatització de pensions públiques i perpetuació de la discriminació per raó de sexe i de gènere. Parlem del passat com a eina per explicar el nostre present i també el nostre futur. La lluita que fem avui determinarà el nostre demà. El capitalisme patriarcal no es conforma amb precaritzar el nostre present sinó que vol colonitzar el nostre futur privatitzant les pensions i sotmetent les nostres vides als dictats del capital.L’assumpció de les vies institucionals com a úniques vies per a resoldre les legítimes reclamacions de la classe treballadora ha tingut i continua tenint uns efectes demolidors. En escassos 5 anys hem passat d’organitzar i participar en dues vagues generals als Països Catalans a presenciar una evident desmobilització, un retrocés en la nostra presència als carrers i en la visualització del conflicte laboral i social. Just quan semblaven aparèixer nous actors socials que qüestionaven la pau social imposada amb l’anomenada «transició a la democràcia», sembla que hem tornat a creure que es pot delegar allò que es indelegable: la nostra responsabilitat com a treballadors i treballadores per a subvertir i revertir la precarietat i les agressions que estem patint com a treballadores i treballadors, com a conseqüència de la consolidació i expansió del capitalisme i del patriarcat. És clar que l’obsessió de determinades esquerres per institucionalitzar la vida política de la classe treballadora no està donant els fruits esperats. Mentre l’alta burgesia catalana fa tot el possible, des dels aparells de poder que segueix controlant, per tal d’impedir que es pugui celebrar un referèndum d’independència d’una part de la nació catalana, des de les institucions no s’estan abordant les conseqüències d’un veritable estat permanent d’emergència social que pateix la classe treballadora als Països Catalans Tanmateix, veiem com dia rere dia sorgeixen o tornen nous espais d’organització i de creació de contrapoder obrer en una lògica de classe, horitzontal, de base, participativa i de confrontació antagonista amb el patriarcat i el capital: les Kellys, els i les estibadores, les treballadores i treballadors de la indústria càrnia i de les falses cooperatives, les treballadores del sector del telemàrqueting, els homes i les dones organitzades al voltant de la PAICAM i els sindicats de classe germans d’arreu del món. Totes elles són representatives d’aquelles organitzacions sindicals i treballadores a les quals saludem fraternalment i encoratgem a continuar en la seva tasca. Aviat haurem de fer fro nt a la Reforma de les pensions, que ens afecta a totes, joves i grans, perquè hipoteca el nostre futur i el de les properes generacions. Especialment, el futur de les dones treballadores, que ja cobrem 454 euros menys que els home de mitjana, i que degut a la sobrecarrega de treball de cures i a la presencia majoritària en l’economia submergida, tenim cotitzacions més baixes. Mentre el mercat es desfà de les persones que no considera productives i precaritza el jovent, ens venen que ja no tenim el dret a una vellesa digna, desprès d’haver estat explotades durant una vida sencera, i se’ns condemna a l’exclusió i a la pobresa. Seguint l’experiència acumulada de les lluites que ens representen i els seus èxits, el fracàs del sindicalisme de concentració així com de les vies institucionals enteses com a vies exclusives per a l’emancipació de la classe treballadora per defensar els nostres drets, entenem que avui, després de quasi 10 anys de patir les conseqüències de la crisi, torna a ser més necessari que mai reivindicar la vaga general com una de les principals eines de lluita de les quals disposa la classe treballadora, per demostrar que sense nosaltres, sense la classe treballadora, el seus privilegis no són possibles. Per acabar, des de l’Esquerra Independentista fem una crida a totes les organitzacions polítiques i sindicals feministes i anticapitalistes per a la unitat d’acció i la unió de totes les nostre forces. Organitzar-nos és un pas inequívoc cap a la victòria; i per vèncer, cal prendre els carrers. 

Tot el poder per a la classe obrera!

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular