Esquerra Independentista de la Plana

dilluns, 15 de maig del 2017

Introducció a "El Capital"

L'Esquerra Independentista de la Plana ha preparat aquesta activitat formativa d'introducció al tractat d'economia política "El Capital" escrit per Karl Marx.
És una anàlisi crítica del capitalisme i les seues pràctiques econòmiques.
Marx revela la principal injustícia del capitalisme en la seua teoria de la plusvàlua, que situa l'origen del benefici empresarial en el fet que l'empresari paga com a salari menys del valor real del treball aportat per l'obrer.

dissabte 27 maig 2017
14:00 dinar popular
17:00 xerrada d'introducció a "El Capital"
a càrrec de Jordi Romeu, militant d'Endavant (OSAN)
Casal Popular d'Onda
carrer ceramista Alós, 34 - Onda

"Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo."
Karl Heinrich Marx

Esquerra Independentista de la Plana

dimecres, 10 de maig del 2017

La precarietat i la pobresa tenen nom de dona

Aquest mes de maig iniciem des de totes les organitzacions de l’esquerra independentista una dinàmica de treball conjunt amb l’objectiu de denunciar els feminicidis i combatre’n les causes, o si més no, afegir-hi el nostre granet de sorra a aquesta lluita que en aquests moments sentim que és la punta de llança del moviment feminista dels Països Catalans i d’arreu del món.

Per nosaltres els feminicidis són la part més visible de les violències que patim les dones. Una violència que considerem estructural i funcional al sistema capitalista-patriarcal, és a dir, que no es tracta pas d’una xacra social o tara del sistema, sinó que les seves arrels són profundes i tenen molt a veure amb el paper que, des d’un punt de vista econòmic, tenen les dones a la nostra societat. Som la subclasse de la classe treballadora, les que ocupem els pitjors llocs en el món laboral, les esclaves domèstiques que sostenim la cura dels altres a costa del nostre temps ila nostra salut. El patriarcat capitalista necessita relegar-nos a una condició d’infrapersona per apropiar-se del nostre treball sense rendir comptes i és aquesta mateixa condició la que fa que siguem objectes de la violència. Si volem acabar amb els feminicidis, cal anar a l’arrel i acabar amb el masclisme que impregna totes les esferes de la realitat.

El dilluns 1 de maig, dia de la classe treballadora, volem denunciar un dels mecanismes masclistes més flagrants i invisibilitzats: la desigualtat salarial entre homes i dones. En els Països Catalans aquesta diferència arriba al 26%. Gran part d’aquesta diferència té a veure amb la discriminació salarial directa, és a dir, amb el fet que dues persones fent la mateixa feina, produint el mateix valor, cobren menys en funció del seu sexe. I una altra part té a veure amb el que anomenem discriminació salarial indirecta, que és la conseqüència de les diferències que hi ha en les feines que ocupen home i dones.

La desigualtat salarial està determinada per tres factors: la segregació horitzontal, la vertical i la jornada a temps parcial. La segregació horitzontal és aquella que fa que els llocs ocupats majoritàriament per dones tinguin pitjors salaris i siguin les feines menys valorades. La segregació vertical és aquella que fa que, com més es puja en l’escala salarial, com més responsabilitat i prestigi té un determinat lloc de treball, menys dones trobem. En canvi, quan ens fixem en el tipus de jornades laborals, les dones som una majoria aclaparadora pel que fa a contractes a temps parcial, amb la reducció de salari i cotització corresponent, ja que la conciliació familiar recau sobre les nostres espatlles.

En definitiva, la desigualtat salarial és un fenomen complex on intervenen múltiples factors, que no canviarà si no l’abordem de forma específica, generant canvis estructurals a nivell econòmic, social, i cultural. És una conseqüència directa del masclisme que condemna les dones a tenir vides precàries i, en el pitjor dels casos, a la pobresa. És una forma de violència en si mateixa que ens fa més vulnerables a altres formes de masclisme, ja que no permet la nostra independència econòmica i, per tant, ser subjectes plenes de la nostra vida.

Ja n’hi ha prou, ens volem vives i amb vides dignes!
Visca la lluita de la classe treballadora i visca la lluita feminista!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

dilluns, 1 de maig del 2017

1-maig: dia de la classe treballadora

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Tot el poder per a la classe treballadora
Cap a la vaga general!

En aquest primer de maig del 2017, des de l’Esquerra Independentista mirem 100 anys enrere perquè el nostre passat són experiències per al nostre present i lliçons per al nostre futur. Ara fa només 100 anys, el febrer de l’any 1917, amb motiu de la celebració del dia de la dona, milers treballadores del tèxtil de Petrograd van iniciar una vaga que va encendre l’espurna d’una revolució. Milions de treballadors i treballadores es van organitzar per prendre el poder a Rússia mesos més tard. El capitalisme i la seva cara amable, la socialdemocràcia, van observar com, en poc temps, els treballadors i les treballadores van passar de la seva posició de serfs de la gleva d’un règim polític de configuració feudal a organitzar-se per dur a terme una revolució social, tecnològica i humana sense precedents que, amb les seves virtuts i els seus defectes, va esdevenir durant força temps una alternativa real al sistema capitalista patriarcal. La revolució russa d’octubre del 1917 i la consolidació d’un sistema polític, econòmic i productiu que garantia menjar, treball i salut per a tothom després de la segona guerra mundial va ésser el detonant per a la implantació dels anomenats estats del benestar a l’Europa occidental. Els estats del benestar no es van implantar com a producte d’un acte de generositat de la burgesia, sinó com a resposta a la necessitat d’apuntalar la seva supervivència davant de la por que la classe treballadora ho volgués i ho pogués tot. Les evidències en aquest sentit són evidents: si avui parlem del 100 aniversari de la revolució d’octubre, també hem de parlar necessàriament dels 40 anys dels Pactes de la Moncloa com a moment clau per instaurar el diàleg i la concertació social. El passat té conseqüències en el nostre present i canviar una tradició de lluita obrera per la pràctica sistemàtica de la concertació social en el món del treball ha comportat una sagnia constant de drets laborals i socials sense cap mena de contrapartida. En aquest sentit, el fracàs del sindicalisme de concertació es demostra amb els constants retrocessos en drets socials i laborals, que contrasta amb el correlatiu èxit de les burocràcies sindicals corruptes de CCOO i UGT, una tragèdia per la classe treballadora: baixades salarials, temporalitat, precarietat, feminització de la pobresa, destrucció de serveis públics, desnonaments, saqueig i privatització de pensions públiques i perpetuació de la discriminació per raó de sexe i de gènere. Parlem del passat com a eina per explicar el nostre present i també el nostre futur. La lluita que fem avui determinarà el nostre demà. El capitalisme patriarcal no es conforma amb precaritzar el nostre present sinó que vol colonitzar el nostre futur privatitzant les pensions i sotmetent les nostres vides als dictats del capital.L’assumpció de les vies institucionals com a úniques vies per a resoldre les legítimes reclamacions de la classe treballadora ha tingut i continua tenint uns efectes demolidors. En escassos 5 anys hem passat d’organitzar i participar en dues vagues generals als Països Catalans a presenciar una evident desmobilització, un retrocés en la nostra presència als carrers i en la visualització del conflicte laboral i social. Just quan semblaven aparèixer nous actors socials que qüestionaven la pau social imposada amb l’anomenada «transició a la democràcia», sembla que hem tornat a creure que es pot delegar allò que es indelegable: la nostra responsabilitat com a treballadors i treballadores per a subvertir i revertir la precarietat i les agressions que estem patint com a treballadores i treballadors, com a conseqüència de la consolidació i expansió del capitalisme i del patriarcat. És clar que l’obsessió de determinades esquerres per institucionalitzar la vida política de la classe treballadora no està donant els fruits esperats. Mentre l’alta burgesia catalana fa tot el possible, des dels aparells de poder que segueix controlant, per tal d’impedir que es pugui celebrar un referèndum d’independència d’una part de la nació catalana, des de les institucions no s’estan abordant les conseqüències d’un veritable estat permanent d’emergència social que pateix la classe treballadora als Països Catalans Tanmateix, veiem com dia rere dia sorgeixen o tornen nous espais d’organització i de creació de contrapoder obrer en una lògica de classe, horitzontal, de base, participativa i de confrontació antagonista amb el patriarcat i el capital: les Kellys, els i les estibadores, les treballadores i treballadors de la indústria càrnia i de les falses cooperatives, les treballadores del sector del telemàrqueting, els homes i les dones organitzades al voltant de la PAICAM i els sindicats de classe germans d’arreu del món. Totes elles són representatives d’aquelles organitzacions sindicals i treballadores a les quals saludem fraternalment i encoratgem a continuar en la seva tasca. Aviat haurem de fer fro nt a la Reforma de les pensions, que ens afecta a totes, joves i grans, perquè hipoteca el nostre futur i el de les properes generacions. Especialment, el futur de les dones treballadores, que ja cobrem 454 euros menys que els home de mitjana, i que degut a la sobrecarrega de treball de cures i a la presencia majoritària en l’economia submergida, tenim cotitzacions més baixes. Mentre el mercat es desfà de les persones que no considera productives i precaritza el jovent, ens venen que ja no tenim el dret a una vellesa digna, desprès d’haver estat explotades durant una vida sencera, i se’ns condemna a l’exclusió i a la pobresa. Seguint l’experiència acumulada de les lluites que ens representen i els seus èxits, el fracàs del sindicalisme de concentració així com de les vies institucionals enteses com a vies exclusives per a l’emancipació de la classe treballadora per defensar els nostres drets, entenem que avui, després de quasi 10 anys de patir les conseqüències de la crisi, torna a ser més necessari que mai reivindicar la vaga general com una de les principals eines de lluita de les quals disposa la classe treballadora, per demostrar que sense nosaltres, sense la classe treballadora, el seus privilegis no són possibles. Per acabar, des de l’Esquerra Independentista fem una crida a totes les organitzacions polítiques i sindicals feministes i anticapitalistes per a la unitat d’acció i la unió de totes les nostre forces. Organitzar-nos és un pas inequívoc cap a la victòria; i per vèncer, cal prendre els carrers.

Tot el poder per a la classe obrera!

Esquerra Independentista de la Plana

dijous, 27 d’abril del 2017

25-abril: diada del País Valencià

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Des de totes les lluites, construïm els Països Catalans

Ara fa un any, les Corts Valencianes reparaven la memòria de Guillem Agulló, 23 anys després del seu assassinat a mans de feixistes. Tothom és conscient que amb un govern del PP això no hauria estat possible.

Però malgrat aquesta i altres actuacions que podem valorar com a positives, des de l’Esquerra Independentista no podem fer una valoració positiva de l’anomenat “govern del canvi”. Potser és perquè no tenim el mateix concepte de canvi. El canvi no és una acció institucional caracteritzada per la timidesa en l’acció política, insuficient per revertir realment, no superficialment, dues dècades de govern del PP. El passat recent ha estat massa obscur. La impunitat de la corrupció sistèmica, les agressions als drets socials i laborals, les agressions al territori i a la llengua… tot plegat ha estat de tal magnitud, que a un govern que es diu de canvi se li ha d’exigir més ambició i més determinació de les que ha mostrat fins ara. El País Valencià no necessita polítiques que edulcoren tota l’amargor que ens ha deixat el PP, sinó que demana a crits canvis estructurals. Uns canvis estructurals que sembla que no són a l’agenda política del tripartit.

Avui, la recepta continua sent la mateixa que la dels darrers anys: una economia basada en l’especulació i en la terciarització, en la rajola i el turisme, en la destrucció del territori i l’empobriment estructural de les classes populars. Avui, la recepta continua sent, també, autonomisme. Això sí, un autonomisme reivindicatiu, que reprodueix en certa manera el model explorat per la burgesia del Principat durant els anys del pujolisme. ¿La solució als problemes de les classes populars empobrides d’aquest país passa per un, diguem-ne, “pujolisme a la valenciana” amb un tímid accent socialdemòcrata?

Ja no ens alimenten molles. Les solucions als nostres problemes no passen per fer equilibris en clau electoralista; ni per fer-nos les simpàtiques a Madrid per obtenir un millor finançament; ni per fer polítiques socialdemòcrates que reverteixen ben poc tots els drets socials que ens va prendre el PP (amb la complicitat del PSOE), al dictat de la troika. Perquè el problema del País Valencià no és la manca de competències. I tampoc el PP ha estat el problema: el PP és una de les pitjors expressions del problema. Perquè ni el problema és un govern, ni el se soluciona canviant un govern. El problema es diu capitalisme i patriarcat, sostinguts per les estructures polítiques que en garanteixen la seua supervivència, com l’estat espanyol o com aquesta UE que ens ofega (en sentit figurat però també en sentit literal, quan no fa res per evitar que aquesta mar Mediterrània que tenim a pocs metres d’ací s’haja convertit en una fossa comuna).

I la conseqüència d’això és la manca de sobirania. De sobirania política perexercir el dret a l’autodeterminació. De sobirania econòmica per deslliurar-nos d’aquesta colla de voltors avariciosos del món financer que juguen amb les nostres vides amb la complicitat de la UE i els estats. De la sobirania del propi cos: que només les dones decidim sobre el nostre cos, que ningú decidesca per nosaltres. O de la sobirania en salut: que el fet de ser dona, migrant i de classe treballadora no siga sinònim (com és ara) de tenir pitjor salut.

En l’exercici de la sobirania hi hala solució als nostres problemes. No diem res que no haguem proposat, cridat i cantat des de fa temps: lluitar, crear i construir poder popular. El poder l’ha de tenir la gent, les classes populars, NOSALTRES. El nostre combat és fer-nos amb el poder; un poder avui segrestat pels mercats financers, les oligarquies i les estructures polítiques al seu servei: es diguen Unió europea, Estat espanyol o Estat francès. Perquè aquest sistema que ens aboca a la misèria permanent és irreformable. Qui afirma que el capitalisme pot ser amable, esdevé part del problema i no part de la solució. No som somiadores. Som realistes: el capitalisme és un malson per a les condicions de vida materials de la majoria de la població, per al nostre territori, per a la nostra salut i per al futur dels nostres fills i filles.

Per això, avui el camí de la reforma, de la reivindicació autonomista, de la socialdemocràcia… és un no-camí. L’únic camí és construir una alternativa a aquest sistema de misèria moral, política i econòmica. I això passa per totes i cadascuna de les lluites feministes, socials, sindicals, veïnals, ecologistes i polítiques: creant xarxes des de baix, colze a colze, construint poder popular, acumulant forces des de posicions clarament rupturistes i qüestionant la legitimitat dels estats opressors, i també de la UE.

Enguany, 310 anys després de la batalla d’Almansa, aquest poble està encarant un dels majors reptes de la seua història recent: posar fi, d’una vegada per totes, al règim del 78. Avui, l’Esquerra Independentista som on érem aquell 1978: denunciant la reforma del règim feixista que va omplir de foscor i dolor aquesta terra. Un règim feixista la barbàrie del qual va patir especialment aquesta ciutat. Un règim feixista, la reforma del qual no només va garantir la impunitat dels botxins, sinó que també els va permetre conservar els seus privilegis fins al dia d’avui.

Avui, l’Estat espanyol continua sent una presó de pobles, que ens nega el dret a l’autodeterminació.

Avui l’Estat espanyol continua volent-nos esquarterar com a poble amb el fal·laç Estado de las Autonomías.

Avui, l’estat espanyol continua dissenyant les seues polítiques i els seus serveis públics des d’una visió patriarcal i discriminatòria cap a les dones.

Avui, l’estat espanyol continua sent una estructura al servei d’una minoria que s’enriqueix a costa de la majoria.

Avui, l’estat espanyol continua volent esborrar la nostra llengua, el valencià, el nostre català.

Avui, l’estat espanyol continua sent una garantia per aquesta oligarquia que va recuperar el poder i els diners gràcies al règim feixista de Franco, després que la revolta popular del 1936 fes perillar els seus privilegis.

Avui, l’Estat Espanyol continua potenciant la precarització dels treballs, especialment els feminitzats, a través de les reformes laborals.

Avui, l’Estat espanyol continua sent una garantia per a la burgesia regionalista del País Valencià, que continua ofrenant glòries a Espanya per als seus interessos econòmics i de classe.

Avui, l’estat espanyol continua sent una garantia perquè els voltors plens d’avarícia i els dèspotes no hagen de pagar cap preu per empobrir, robar i sembrar de misèria les nostres vides.

No necessitem un millor finançament. Necessitem pa, sostre i treball digne. I això, malgrat alguns cants de sirena que ens volen confondre, no ho aconseguirem si no trenquem amb el règim del 78. Cal enderrocar-lo. Avui, una part d’aquest poble està lliurant un embat gegant contra l’estat espanyol per exercir el dret a l’autodeterminació. Aquest embat, aquesta lluita, no és la lluita d’una part d’aquest poble. És una lluita que ens afecta i ens ha d’implicar a totes, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Si a Catalunya la determinació popular venç la demofòbia de l’Estat espanyol, el règim del 78 que des de sempre hem impugnat estarà sentenciat. Però, alhora, també és cert que cal estar ben alerta: l’Esquerra Independentista ha de ser garant que la sobirania d’un dels territoris dels Països Catalans no pot tenir com a dany col·lateral la impossibilitat d’un futur sobirà per a tot el marc nacional sencer.

L’Esquerra Independentista no és perfecta. Segurament ens hem equivocat moltes vegades. Però allò que és indiscutible és que no renunciarà mai a la raó del seu naixement: construir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. I els Països Catalans no es construeixen amagant-los. Ni tampoc només citant-los. Els Països Catalans es construeixen en totes i cadascuna de les lluites que es duen a terme en tots i cadascun dels racons dels Països Catalans. Perquè només nosaltres, les classes populars, podem construir-los des de totes les lluites. Amb tota la solidaritat. Amb tota la tendresa. Amb tota la fermesa. Fins que la victòria siga nostra… que ho serà.

Visca la terra!

Esquerra Independentista de la Plana