Esquerra Independentista de la Plana: 2017

diumenge, 1 d’octubre del 2017

9-octubre: diada del País Valencià

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

dimarts, 12 de setembre del 2017

1-octubre: una part dels Països Catalans cridada al referèndum d'independència

Manifest de l’Esquerra Independentista:

El proper 1 d'octubre una part dels Països Catalans està cridada a les urnes per participar en un referèndum d'independència: «Volem o no que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república?».

El cert és que no és un referèndum qualsevol, perquè aquest referèndum no se celebra en un context d'estabilitat política i institucional, sinó que està previst malgrat l'oposició frontal d'un Estat, l'espanyol, que no vol que tingui lloc en cap cas.

I en un context geopolític, el de la Unió Europea, que és profundament refractària a qualsevol possibilitat de canvi polític, institucional i socioeconòmic que pugui amenaçar els privilegis de tot tipus que, com a institució, s'encarrega de protegir.

En aquest context, les organitzacions de l'esquerra independentista cridem, com no podia ser d'una altra manera, a l'activació popular, a l'organització i a la mobilització:

Cridem a l'activació popular per a defensar el referèndum – perquè el referèndum no és del govern, malgrat que és responsabilitat del govern organitzar-lo i celebrar-lo, encara que només la gent podrà garantir-lo, tant per impedir qualsevol marxa enrere o qualsevol maniobra repressiva de l'Estat, com per omplir les urnes de vots.

Cridem a l'organització popular perquè sigui la gent la protagonista dels canvis que s'han de produir – perquè només amb un poble actiu i organitzat és possible garantir les transformacions socials i polítiques imprescindibles perquè siguin els interessos populars, i no els d'unes elits – les que siguin – els que s'imposin en el cicle que l'1 d'octubre ha d'obrir.

I cridem també a la mobilització popular per lluitar contra la por i construir un món nou – perquè només amb les energies i la força que generen el poble en moviment és possible plantar cara a les forces conservadores de l'Estat espanyol, de les elits catalanes, espanyoles i europees que no desitgen cap canvi i que estan disposades a tot per impedir-lo.

Per a l'esquerra independentista, és el moment de reivindicar l'autodeterminació, la desobediència i els Països Catalans.

Perquè el referèndum és punt de partida, i no d'arribada. El dret a l'autodeterminació dels pobles no fa referència només al seu dret a constituir-se en estats si així ho expressa una majoria en una votació. El dret a l'autodeterminació és el dret que té cada poble a decidir per sí mateix, i sense imposicions ni ingerències de cap mena, les seves formes d'organització social, econòmica i política.

Volem la independència per canviar-ho tot: perquè vivim en una societat cada vegada més desigual, amb elits privilegiades i cada vegada més persones que pateixen les conseqüències de l'austeritat capitalista, del model de relacions socials patriarcals: la classe treballadora, cada vegada més empobrida i expoliada; les dones, que a les opressions de classe i nació les atravessa l'opressió del patriarcat en els diferents àmbits i forma; i en general, les persones que, cada vegada en més número, són excloses per l'actual sistema econòmic i institucional sense drets econòmics, polítics, socials o culturals. El referèndum obre una possibilitat a la independència, a l'impuls d'un procés constituent popular i de base, i a la possibilitat de construir una nova república popular, democràtica, socialista, feminista i ecològica.

La desobediència com a motor de transformació nacional, social i democràtica. Però aquests canvis no es produiran de forma màgica, no seran possibles anant de la llei a la llei. Avui el marc jurídico-polític estatal, i perquè no dir-ho, també l'estructura institucional de la Unió Europea, són obstacles formidables a qualsevol procés d'autodeterminació popular i, fins i tot, a l'exercici d'una democràcia plena. Que li ho preguntin a Grècia, que a l'estiu de 2015 va rebutjar en referèndum l'aplicació d'un Memoràndum dictat per la Troika que imposava retallades, privatitzacions i més pobresa, Memoràndum que només una setmana més tard s'estava aplicant.

Avui la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, l'impuls d'un procés constituent popular i de base i la construcció d'una nova república al sud d'Europa només és possible, igual com tots els canvis socials i polítics de profunditat que s'han produït al llarg de la història, a través de l'exercici de la desobediència contra les lleis injustes. No és cert, com diuen algunes fonts governamentals, que el procés d'independència no serà conflictiu i que es passarà «de la llei a la llei»: l'Estat espanyol té armes importants per mirar d'impedir el referèndum i un procés d'independència, i només desobeint les seves imposicions, impulsant processos massius d'organització i mobilització popular serà possible acumular la força política, democràtica i social necessàries per possibilitar un procés d'autodeterminació que desemboqui en una nova república més lliure i més justa.

Els Països Catalans som un projecte global de canvi per a la zona euromediterrània. L'objectiu de l'esquerra independentista, ho hem dit sempre, no és la independència de Catalunya. És la independència dels Països Catalans i la construcció d'una societat socialista i feminista, i ho fem com a internacionalistes convençudes: perquè creiem que és necessari un canvi d'arrel en el sistema econòmic capitalista patriarcal, que destrossa vides, però que també destrossa el planeta, i perquè aquest canvi no és possible si no es produeix una transformació real arreu del planeta.

Creiem que la millor contribució que podem fer a la lluita de tots els pobles del món per a construir un nou sistema de relacions socials que parteixi de la llibertat, la justícia, la fraternitat i la solidaritat és començar a bastir aquesta llibertat, aquesta justícia, aquesta fraternitat i aquesta solidaritat al nostre país, i que per fer-ho, cal també enderrocar totes aquelles estructures de poder que, aquí i arreu, estimulen la desigualtat, els privilegis i la destrucció del territori. El projecte dels Països Catalans trenca amb la cartografia del poder vigent, i construir-los a través del ple exercici de l'autodeterminació i de la sobirania, significa que, en aquest racó de la Mediterrània, posem el nostre gra de sorra en la construcció d'una Mediterrània que, per fi, pugui ser «un pont que agermani pells i vides diferents» i no una frontera mortífera per a les pobres del planeta.

Escombrem el capitalisme, el patriarcat, la corrupció i la monarquia: autodeterminem-nos, desobeïm les lleis injustes, i construïm uns Països Catalans lliures i solidaris, uns Països Catalans, en definitiva, independents, socialistes i feministes.

Esquerra Independentista de la Plana

diumenge, 10 de setembre del 2017

28-setembre: dia internacional per la despenalització de l'avortament

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Als Països Catalans, herència de pertànyer a l’Estat Espanyol, les dones encara estam sotmeses al control reproductiu per part de l’Estat. Ja que, tot i tenir una llei prou garantista que permet avortar de manera lliure i gratuïta durant les primeres 14 setmanes d’embaràs a les dones majors d’edat, cal assenyalar i denunciar totes les seves mancances.

Per començar, només hi poden accedir les dones majors d’edat, les menors, necessitaran autorització dels seus tutors per tal de poder exercir el dret d’autodeterminar-se. Aquest va ser un gran retrocés, impulsat ara ja fa uns anys per la contra-reforma de l’avortament que va proposar l’exministre Gallardón, la qual, el moviment feminista vam aturar després de mobilitzacions massives arreu de l’Estat. Tot i aturar el gran gruix d’imposicions retrògrades que xocaven frontalment amb els nostres drets, es va aprovar la prohibició que les majors de 16 anys poguessin avortar sense l’autorització dels seus tutors. Aquesta norma deixa en una evident situació de desemparament a les joves, les infantilitza i les deixa a l’albir dels desitjos dels seus tutors.

És important també assenyalar la desprotecció que pateixen algunes de les dones migrades, ja que les que resideixen de manera il·legal a l’Estat Espanyol, no poden accedir a un avortament gratuït, quelcom que desprotegeix a persones amb greu risc d’exclusió social i les condemna a endeutar-se per pagar els preus abusius de la sanitat privada.

La llei actual està farcida de violència institucional. Primer, quan una dona comunica el seu desig d’interrompre el seu embaràs, les professionals de la salut tenen el deure legal d’informar de totes les opcions i ajuts existents en cas que vulgui tenir la criatura. Segon, han de passar 3 dies entre el moment en què es comunica el desig d’avortar i el moment de la intervenció mèdica. Aquests dies s’anomenen “període de reflexió”.

Hem de ser molt conscients que quan una dona pren la decisió de recórrer a les professionals per tal d’iniciar un període d’interrupció de l’embaràs, no és fruit d’un arravatament i no és una decisió fàcil. És una decisió estigmatitzada a la nostra societat, que culpabilitza a la dona per no haver estat “prou responsable” a l’hora de gaudir de la seva sexualitat. Per això, el fet que en diversos moments del procediment es torni a qüestionar la lliure decisió de la dona són fets que ens infantilitzen i atempten contra el nostre dret a decidir lliurement, perquè s’està qüestionant una decisió completament racional, emmascarant-la de quelcom emocional i visceral.

El dret a una plena sobirania reproductiva és clau en un context de crisi, de creixement exponencial de la pobresa entre les dones treballadores i especialment entre les dones més joves. Hem d’emfatitzar que el control sobre els cossos de les dones, i per tant, el control de la nostra fertilitat i les nostres vides està al servei del capitalisme i de la seva necessitat de mà d’obra barata. Per això des del feminisme anticapitalista necessitam parlar de dret al propi cos, d’avortament lliure i gratuït. L'exercici ple i efectiu de les nostres Sobiranies Reproductives implica exigir no només que sigui lliure i gratuït, sinó que també estigui garantit per la sanitat pública. La derivació sistemàtica de les interrupcions voluntàries de l'embaràs a clíniques privades no només continua tractant com “anormal” un dret al propi cos, sinó que afavoreix la seva eliminació davant eventuals retallades sinó que debilita un sistema sanitari públic i de qualitat integral i universal, en favor de butxaques privades.

El dret a l'avortament, afecta a més de la meitat de la població en aquest sentit ha de ser considerat un dret humà inalienable i els estats han de vetllar perquè de forma lliure i gratuïta i segura les dones puguin exercir-lo. Donar cabuda a la xarxa pública als metges objectors de consciència vindria a ser el mateix a tornar a posar crucifixos i resa el pare nostre a les escoles públiques.

Durant aquesta jornada tampoc podem oblidar a les Feministes Encausades. Les set companyes de l’Esquerra Independentista de Mallorca a les quals se les va condemnar per un delicte contra la llibertat religiosa arran d’una protesta feta en una església, en el marc de les mobilitzacions per aturar la contrareforma de l’avortament de l’exministre Gallardón. Durant tot el procediment judicial es van enfrontar a un evident judici polític que tenia com a únic objectiu la repressió del moviment feminista en la convulsió política del moment. Judici que va acabar amb cinc condemnes d’un any de presó, una condemna de 100 hores de servei comunitari (a la persona menor) i una absolució. Actualment el cas està en via de recurs al Tribunal Suprem. La lluita no ha acabat companyes, perquè defensar l’avortament lliure i gratuït no és cap delicte!

Restem en alerta, l'ofensiva de la llei Gallardón no és un fet aïllat sinó que respon als interessos d'una forta i antiga aliança entre l'espanyolisme més ranci i l'ultra catolicisme. I es pot reprendre des del moment que per part de la ministra de sanitat del PP, Dolores Montserrat, ha nomenat com a directora del gabinet d'igualtat a l’antiavortista i membre de l’Opus Dei, Julia Micheo.

Les dones dels Països Catalans ens reivindicam insubmises a les lleis que ens constrenyen, que en tracten com bestiar, que pretenen controlar la nostra sexualitat i que vulneren els nostres drets. Per això aquest any tornarem a sortir al carrer i seguirem batallant per nosaltres, per totes les companyes dins les nostres fronteres, però també per les que estan fora i comparteixen un destí diferent perquè:

El nostre cos, un camp de batalla! Per un avortament lliure i gratuït!

Esquerra independentista dels Països Catalans:

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista

SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

COS, Coordinadora Obrera Sindical

Endavant, organització socialista d’alliberament nacional

Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista

CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

divendres, 1 de setembre del 2017

11-setembre: diada de Catalunya

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Arriba l’Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, i un any més, l’Esquerra Independentista preparem mobilitzacions per commemorar aquesta Diada Nacional arreu del territori i portar als carrers el nostre projecte polític.

Enguany, la Diada es presenta indubtablement marcada per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació en aquesta part del país, un referèndum que no és en absolut un punt i final en el camí cap a l’autodeterminació dels Països Catalans, però que avui constitueix una passa ineludible per tal d’efectuar un cop mortal a l’agònic règim del 78.

L’autodeterminació dels Països Catalans és una reivindicació històrica que l’Esquerra Independentista mai ha abandonat, doncs constatem que és l’únic projecte de sobirania que permetrà alliberar el nostre país del jou dels Estats espanyol i francès, del sistema capitalista i del patriarcat.

I és que avui més que mai cal que posem al centre que l’exercici de l’autodeterminació és revolucionari i, com a tal, ha de servir per capgirar tot un sistema econòmic, polític i moral que segueix ofegant les classes populars d’aquest país i, en especial, les dones treballadores.

És per això, que el conjunt de les organitzacions que conformem l’Esquerra Independentista continuem la lluita per conquerir tots els drets nacionals, socials i de gènere dia a dia i any rere any. En aquest sentit, cal evidenciar que hem viscut un curs polític marcat per una preocupant desmobilització generalitzada, on massa vegades el debat entorn el procés independentista al Principat ha eclipsat moltes lluites. Afortunadament, però, aquestes han continuat prenent els carrers al marge d’un procés cada dia més institucionalitzat.

Cal posar en valor que hem viscut grans mobilitzacions per plantar cara a la lògica capitalista i patriarcal d’un règim que s’esfondra: les estudiants hem sortit al carrer en defensa d’una educació pública i popular en nombroses ocasions, convocant vagues i jornades de lluita als centres educatius d’arreu del país per defensar el nostre dret a l’educació davant les privatitzacions i els augments de taxes.

Les dones ens hem organitzat i hem continuat prenent els carrers el 25 de novembre, el 8 de març i cada dia, practicant l’autodefensa, construint espais de sororitat i lluita i evidenciant que un sistema que ja ha assassinat tantes dones als Països Catalans és incompatible amb la vida.

Les joves hem estat punta de llança de la mobilització als carrers i, alhora, hem activat la solidaritat cada vegada que ens han detingut o encausat per defensar els drets que tenim com a poble i com a classe.

Els moviments veïnals d’arreu del país ens hem alçat contra un model turístic que ens asfixia, que ens expulsa, que ens condemna a la misèria i a la precarietat i que ens trinxa el territori. I ho hem fet davant la criminalització extrema, sense por, proposant alternatives i creant espais de debat.

Les treballadores hem seguit convocant vagues, lluitant als nostres llocs de treball per deixar clar que el nostre combat contra l’explotació capitalista no s’aturarà i que sortirem a defensar els drets de la classe treballadora cada cop que ens colpegin els patrons.

Insistim, doncs, que la desobediència ha d’estendre’s ara a tots els àmbits de lluita: cal que el Govern de la Generalitat de Catalunya tiri endavant el referèndum i n’apliqui els resultats, sigui quina sigui la reacció de l’Estat espanyol. Tanmateix,és prioritari que el conjunt del poble ompli els carrers de forma massiva i permanent, practicant també la desobediència sense por a l’actuació d’un Estat que es mou en la desesperació de veure’s vençut.

És aquesta mobilització popular la que demostrarà de nou que el referèndum pertany només al poble, i és aquest poble l’únic motor que farà del mateix una eina útil per a la classe treballadora del nostre país. Així doncs, l’oportunitat de canvi que s’obri amb la primera escletxa del règim del 78 ha de permetre que l’articulació de les lluites socials es materialitzi en un procés constituent de base popular, en què puguem decidir-ho tot.

Per la construcció d’uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes, l’11 de setembre i cada dia ens veiem als carrers!

Esquerra Independentista de la Plana

dimarts, 27 de juny del 2017

28-juny: dia internacional per l’alliberament LGTBI

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Combatem la lgbti-fòbia, estimem i siguem com vulguem!

Les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista volem mostrar, amb motiu del Dia per l’alliberament LGBTI, el nostre ferm rebuig a qualsevol mena de violència contra totes les persones per motius de gènere i d’opció sexual, així com al sistema que manté i reprodueix aquestes violències.

Com a poble mai ens podrem alliberar si no ens alliberem com a classe treballadora, igual que no serem lliures si les dones no ens alliberem del patriarcat. I tampoc serem lliures mentre hi hagi discriminació i violència cap a les persones LGBTI. És per això que no entenem cap atac contra la llibertat sexual i de gènere al marge de l’opressió que patim com a dones, classe i poble, i lluitarem fins a construir uns Països Catalans lliures de cap mena d’opressió.

No podem caure en els discursos que afirmen que ja hi ha llibertat sexual i de gènere, com veiem amb les moltes mostres de lgbti-fòbia que hem pogut veure arreu dels Països Catalans només als darrers mesos, exercides per diferents actors:

L’Església catòlica continua defensant un model de relacions reaccionari, en el qual les relacions sexuals han d’anar lligades a la reproducció. Un model que tracta com a malaltes les persones amb opcions sexuals i de gènere que no perpetuen la família nuclear, és a dir, una família formada per un home i una dona que tinguin fills.

Com sempre, actuen al servei dels interessos del patriarcat capitalista, que necessita aquest model de família i el manteniment d’uns rols de gènere que perpetuen l’explotació de la classe treballadora i específicament de les dones i que ens nega el dret a estimar-nos fora dels mandats del capital i del control social. Alguns exemples han estat les declaracions de l’Arquebisbe Cañizares a València, quan clamava al cel per figurar un petó entre la Moreneta i la Geperudeta, o bé l’afirmació del bisbe de Solsona quan relacionava l’homosexualitat amb la manca d’una figura paterna en la infància. També amb la visita de Phillipe Ariño a Barcelona, el qual pretenia “curar” l’homosexualitat. I només són exemples visibles d’una moral i una política que es perpetua des de tot tipus d’institucions catòliques, com les escoles concertades o privades, que propugnen missatges lgbti-fòbics.

I de la ma de l’Església, el feixisme d’organitzacions com VOX, que segueixen proclamant sense cap mena d’impediment missatges que inciten a la violència lgbti-fòbica. O com Hazte Oír que també han mostrat aquest darrer any la impunitat amb la qual s’exerceix violència lgbti-fòbica amb el missatge del famós autobús. Lluitar contra aquests atacs ha portat, per exemple, que un activista LGTBI del País Valencià, que ja havia rebut amenaces i agressions que han quedat impunes, rebi una multa de 600 euros per part de la Policia Nacional. D’altra banda, però, gràcies a l’autoorganització popular s’ha pogut frenar la seva rebuda en molts punts del territori.

També hem pogut veure exemples de violència mèdica com, per exemple, la rebuda per les persones trans en hospitals com el Pius Hospital de Valls, amb el flagrant cas de discriminació produït fa poques setmanes quan van tractar com a malalta una usuària trans, o amb les polítiques de l’Hospital Clínic, en el qual també es tracta com a malaltia el fet trans amb uns exàmens de gènere per tal de diagnosticar o no disfòria per tal d’accedir als tractaments. La patologització i de la diversitat d’orientacions sexuals, de sexe o de gènere no és un vestigi del passat: és una eina política i cultural que persegueix dividir la classe treballadora i dinamitar la unitat d’acció en la diversitat.

No tolerarem cap mena de discriminació en el sistema sanitari així com seguirem la lluita que vam iniciar ja fa 30 anys contra el VIH, perquè cap persona seropositiva quedi exclosa de rebre l’atenció i els tractaments sanitaris que necessita. Volem una sanitat pública, universal i de qualitat on les administracions prenguin el compromís de seguir invertint en recerca, en la lluita contra l’estigma de les persones afectades pel VIH, i en la prevenció, ni un pas enrere, ni una retallada més.

Hem vist com les lleis aprovades contra la lgbti-fòbia pels tres governs autonòmics s’ha quedat en un brindis al sol per netejar la cara a una institució que s’omple la boca amb aquestes lleis, que són paper mullat, mentre dedica milions d’euros de fons públics al finançament d’escoles concertades lligades a l’Opus Dei, les quals perpetuen una ideologia absolutament lgbti-fòbica, capacitista, misògina i racista. L’educació ha de ser un pilar fonamental en la construcció d’una societat en què es pugui viure la sexualitat i el gènere de manera lliure. Així ho reivindicaven més de 200 estudiants de l’institut de Lleida que va manifestar-se en contra de les paraules homòfobes del seu professor que deia que “l’amor entre persones del mateix sexe és antinatural” i que van aconseguir que el professor homòfob quedés expedientat.

El paper que exerceixen totes aquestes institucions, amb el seu lligam estret i necessari amb el sistema capitalista, es tradueix en agressions lgtbi-fòbiques als carrers, com les patides fa escassos mesos per dos gais a Berga, i per una parella de lesbianes i una persona trans a Barcelona o com el cas de l’agent de policia de Palma que, pel fet de ser lesbiana, va rebre nombrosos episodis de tracte vexatori. Però combatrem qualsevol agressió lgbti-fòbica perquè volem i tenim tot el dret de ser i estimar com vulguem. I també es mostra en el mercat de treball que segrega sistemàticament les dones transsexuals i converteix una opció vital legítima en un factor de risc d’exclusió social i de pobresa.

Totes aquestes violències, com dèiem, són necessàries per mantenir un sistema d’explotació internacional. I com a internacionalistes que som no podem oblidar que a 73 països del món es persegueix amb multes, presó o pena de mort l’homosexualitat masculina i en 43 països el lesbianisme. La llista és llarga: Qatar, Arabia Saudí, Iran, Irak, Afganistan, … i també a Rúsia on s’ha naturalitzat la cacera humana quotidiana. Tot i que el dret a asil de les persones que són perseguides per motiu de gènere o orientació sexual queda recollit a diferents tractats internacionals, encara són moltíssimes les persones LGTBI que fugen dels seus països perquè són perseguides i després troben grans dificultats perquè se les reconegui a arreu en qualitat de refugiades.

Malgrat que el capitalisme intenti fer-se un rentat de cara i assimilar la dissidència sexual i de gènere, nosaltres sabem que dins del capitalisme no hi haurà llibertat de cap mena, tampoc per les persones LGBTI. Perquè disposar d’ambients d’oci classistes i racistes en què es reprodueixen estereotips, discriminacions i agressions, o poder realitzar matrimonis entre persones del mateix sexe, per exemple, no són les passes que ens portaran a un alliberament LGBTI. Aquest només podrà venir d’una lluita col·lectiva que acabi amb el sistema patriarcal capitalista que ens oprimeix.

Per això, combatrem plegades i organitzades, des de cada racó del nostre país, des de tots els àmbits de la nostra vida, fins a acabar amb qualsevol violència lgbti-fòbica i construir uns Països Catalans que només seran lliures si les persones LGBTI també som lliures.

Esquerra Independentista de la Plana

dilluns, 15 de maig del 2017

Introducció a "El Capital"

L'Esquerra Independentista de la Plana ha preparat aquesta activitat formativa d'introducció al tractat d'economia política "El Capital" escrit per Karl Marx.
És una anàlisi crítica del capitalisme i les seues pràctiques econòmiques.
Marx revela la principal injustícia del capitalisme en la seua teoria de la plusvàlua, que situa l'origen del benefici empresarial en el fet que l'empresari paga com a salari menys del valor real del treball aportat per l'obrer.

dissabte 27 maig 2017
14:00 dinar popular
17:00 xerrada d'introducció a "El Capital"
a càrrec de Jordi Romeu, militant d'Endavant (OSAN)
Casal Popular d'Onda
carrer ceramista Alós, 34 - Onda

"Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo."
Karl Heinrich Marx

Esquerra Independentista de la Plana

dimecres, 10 de maig del 2017

La precarietat i la pobresa tenen nom de dona

Aquest mes de maig iniciem des de totes les organitzacions de l’esquerra independentista una dinàmica de treball conjunt amb l’objectiu de denunciar els feminicidis i combatre’n les causes, o si més no, afegir-hi el nostre granet de sorra a aquesta lluita que en aquests moments sentim que és la punta de llança del moviment feminista dels Països Catalans i d’arreu del món.

Per nosaltres els feminicidis són la part més visible de les violències que patim les dones. Una violència que considerem estructural i funcional al sistema capitalista-patriarcal, és a dir, que no es tracta pas d’una xacra social o tara del sistema, sinó que les seves arrels són profundes i tenen molt a veure amb el paper que, des d’un punt de vista econòmic, tenen les dones a la nostra societat. Som la subclasse de la classe treballadora, les que ocupem els pitjors llocs en el món laboral, les esclaves domèstiques que sostenim la cura dels altres a costa del nostre temps ila nostra salut. El patriarcat capitalista necessita relegar-nos a una condició d’infrapersona per apropiar-se del nostre treball sense rendir comptes i és aquesta mateixa condició la que fa que siguem objectes de la violència. Si volem acabar amb els feminicidis, cal anar a l’arrel i acabar amb el masclisme que impregna totes les esferes de la realitat.

El dilluns 1 de maig, dia de la classe treballadora, volem denunciar un dels mecanismes masclistes més flagrants i invisibilitzats: la desigualtat salarial entre homes i dones. En els Països Catalans aquesta diferència arriba al 26%. Gran part d’aquesta diferència té a veure amb la discriminació salarial directa, és a dir, amb el fet que dues persones fent la mateixa feina, produint el mateix valor, cobren menys en funció del seu sexe. I una altra part té a veure amb el que anomenem discriminació salarial indirecta, que és la conseqüència de les diferències que hi ha en les feines que ocupen home i dones.

La desigualtat salarial està determinada per tres factors: la segregació horitzontal, la vertical i la jornada a temps parcial. La segregació horitzontal és aquella que fa que els llocs ocupats majoritàriament per dones tinguin pitjors salaris i siguin les feines menys valorades. La segregació vertical és aquella que fa que, com més es puja en l’escala salarial, com més responsabilitat i prestigi té un determinat lloc de treball, menys dones trobem. En canvi, quan ens fixem en el tipus de jornades laborals, les dones som una majoria aclaparadora pel que fa a contractes a temps parcial, amb la reducció de salari i cotització corresponent, ja que la conciliació familiar recau sobre les nostres espatlles.

En definitiva, la desigualtat salarial és un fenomen complex on intervenen múltiples factors, que no canviarà si no l’abordem de forma específica, generant canvis estructurals a nivell econòmic, social, i cultural. És una conseqüència directa del masclisme que condemna les dones a tenir vides precàries i, en el pitjor dels casos, a la pobresa. És una forma de violència en si mateixa que ens fa més vulnerables a altres formes de masclisme, ja que no permet la nostra independència econòmica i, per tant, ser subjectes plenes de la nostra vida.

Ja n’hi ha prou, ens volem vives i amb vides dignes!
Visca la lluita de la classe treballadora i visca la lluita feminista!

Esquerra Independentista de la Plana

dilluns, 1 de maig del 2017

1-maig: dia de la classe treballadora

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Tot el poder per a la classe treballadora
Cap a la vaga general!

En aquest primer de maig del 2017, des de l’Esquerra Independentista mirem 100 anys enrere perquè el nostre passat són experiències per al nostre present i lliçons per al nostre futur. Ara fa només 100 anys, el febrer de l’any 1917, amb motiu de la celebració del dia de la dona, milers treballadores del tèxtil de Petrograd van iniciar una vaga que va encendre l’espurna d’una revolució. Milions de treballadors i treballadores es van organitzar per prendre el poder a Rússia mesos més tard. El capitalisme i la seva cara amable, la socialdemocràcia, van observar com, en poc temps, els treballadors i les treballadores van passar de la seva posició de serfs de la gleva d’un règim polític de configuració feudal a organitzar-se per dur a terme una revolució social, tecnològica i humana sense precedents que, amb les seves virtuts i els seus defectes, va esdevenir durant força temps una alternativa real al sistema capitalista patriarcal. La revolució russa d’octubre del 1917 i la consolidació d’un sistema polític, econòmic i productiu que garantia menjar, treball i salut per a tothom després de la segona guerra mundial va ésser el detonant per a la implantació dels anomenats estats del benestar a l’Europa occidental. Els estats del benestar no es van implantar com a producte d’un acte de generositat de la burgesia, sinó com a resposta a la necessitat d’apuntalar la seva supervivència davant de la por que la classe treballadora ho volgués i ho pogués tot. Les evidències en aquest sentit són evidents: si avui parlem del 100 aniversari de la revolució d’octubre, també hem de parlar necessàriament dels 40 anys dels Pactes de la Moncloa com a moment clau per instaurar el diàleg i la concertació social. El passat té conseqüències en el nostre present i canviar una tradició de lluita obrera per la pràctica sistemàtica de la concertació social en el món del treball ha comportat una sagnia constant de drets laborals i socials sense cap mena de contrapartida. En aquest sentit, el fracàs del sindicalisme de concertació es demostra amb els constants retrocessos en drets socials i laborals, que contrasta amb el correlatiu èxit de les burocràcies sindicals corruptes de CCOO i UGT, una tragèdia per la classe treballadora: baixades salarials, temporalitat, precarietat, feminització de la pobresa, destrucció de serveis públics, desnonaments, saqueig i privatització de pensions públiques i perpetuació de la discriminació per raó de sexe i de gènere. Parlem del passat com a eina per explicar el nostre present i també el nostre futur. La lluita que fem avui determinarà el nostre demà. El capitalisme patriarcal no es conforma amb precaritzar el nostre present sinó que vol colonitzar el nostre futur privatitzant les pensions i sotmetent les nostres vides als dictats del capital.L’assumpció de les vies institucionals com a úniques vies per a resoldre les legítimes reclamacions de la classe treballadora ha tingut i continua tenint uns efectes demolidors. En escassos 5 anys hem passat d’organitzar i participar en dues vagues generals als Països Catalans a presenciar una evident desmobilització, un retrocés en la nostra presència als carrers i en la visualització del conflicte laboral i social. Just quan semblaven aparèixer nous actors socials que qüestionaven la pau social imposada amb l’anomenada «transició a la democràcia», sembla que hem tornat a creure que es pot delegar allò que es indelegable: la nostra responsabilitat com a treballadors i treballadores per a subvertir i revertir la precarietat i les agressions que estem patint com a treballadores i treballadors, com a conseqüència de la consolidació i expansió del capitalisme i del patriarcat. És clar que l’obsessió de determinades esquerres per institucionalitzar la vida política de la classe treballadora no està donant els fruits esperats. Mentre l’alta burgesia catalana fa tot el possible, des dels aparells de poder que segueix controlant, per tal d’impedir que es pugui celebrar un referèndum d’independència d’una part de la nació catalana, des de les institucions no s’estan abordant les conseqüències d’un veritable estat permanent d’emergència social que pateix la classe treballadora als Països Catalans Tanmateix, veiem com dia rere dia sorgeixen o tornen nous espais d’organització i de creació de contrapoder obrer en una lògica de classe, horitzontal, de base, participativa i de confrontació antagonista amb el patriarcat i el capital: les Kellys, els i les estibadores, les treballadores i treballadors de la indústria càrnia i de les falses cooperatives, les treballadores del sector del telemàrqueting, els homes i les dones organitzades al voltant de la PAICAM i els sindicats de classe germans d’arreu del món. Totes elles són representatives d’aquelles organitzacions sindicals i treballadores a les quals saludem fraternalment i encoratgem a continuar en la seva tasca. Aviat haurem de fer fro nt a la Reforma de les pensions, que ens afecta a totes, joves i grans, perquè hipoteca el nostre futur i el de les properes generacions. Especialment, el futur de les dones treballadores, que ja cobrem 454 euros menys que els home de mitjana, i que degut a la sobrecarrega de treball de cures i a la presencia majoritària en l’economia submergida, tenim cotitzacions més baixes. Mentre el mercat es desfà de les persones que no considera productives i precaritza el jovent, ens venen que ja no tenim el dret a una vellesa digna, desprès d’haver estat explotades durant una vida sencera, i se’ns condemna a l’exclusió i a la pobresa. Seguint l’experiència acumulada de les lluites que ens representen i els seus èxits, el fracàs del sindicalisme de concentració així com de les vies institucionals enteses com a vies exclusives per a l’emancipació de la classe treballadora per defensar els nostres drets, entenem que avui, després de quasi 10 anys de patir les conseqüències de la crisi, torna a ser més necessari que mai reivindicar la vaga general com una de les principals eines de lluita de les quals disposa la classe treballadora, per demostrar que sense nosaltres, sense la classe treballadora, el seus privilegis no són possibles. Per acabar, des de l’Esquerra Independentista fem una crida a totes les organitzacions polítiques i sindicals feministes i anticapitalistes per a la unitat d’acció i la unió de totes les nostre forces. Organitzar-nos és un pas inequívoc cap a la victòria; i per vèncer, cal prendre els carrers.

Tot el poder per a la classe obrera!

Esquerra Independentista de la Plana

dijous, 27 d’abril del 2017

25-abril: diada del País Valencià

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Des de totes les lluites, construïm els Països Catalans

Ara fa un any, les Corts Valencianes reparaven la memòria de Guillem Agulló, 23 anys després del seu assassinat a mans de feixistes. Tothom és conscient que amb un govern del PP això no hauria estat possible.

Però malgrat aquesta i altres actuacions que podem valorar com a positives, des de l’Esquerra Independentista no podem fer una valoració positiva de l’anomenat “govern del canvi”. Potser és perquè no tenim el mateix concepte de canvi. El canvi no és una acció institucional caracteritzada per la timidesa en l’acció política, insuficient per revertir realment, no superficialment, dues dècades de govern del PP. El passat recent ha estat massa obscur. La impunitat de la corrupció sistèmica, les agressions als drets socials i laborals, les agressions al territori i a la llengua… tot plegat ha estat de tal magnitud, que a un govern que es diu de canvi se li ha d’exigir més ambició i més determinació de les que ha mostrat fins ara. El País Valencià no necessita polítiques que edulcoren tota l’amargor que ens ha deixat el PP, sinó que demana a crits canvis estructurals. Uns canvis estructurals que sembla que no són a l’agenda política del tripartit.

Avui, la recepta continua sent la mateixa que la dels darrers anys: una economia basada en l’especulació i en la terciarització, en la rajola i el turisme, en la destrucció del territori i l’empobriment estructural de les classes populars. Avui, la recepta continua sent, també, autonomisme. Això sí, un autonomisme reivindicatiu, que reprodueix en certa manera el model explorat per la burgesia del Principat durant els anys del pujolisme. ¿La solució als problemes de les classes populars empobrides d’aquest país passa per un, diguem-ne, “pujolisme a la valenciana” amb un tímid accent socialdemòcrata?

Ja no ens alimenten molles. Les solucions als nostres problemes no passen per fer equilibris en clau electoralista; ni per fer-nos les simpàtiques a Madrid per obtenir un millor finançament; ni per fer polítiques socialdemòcrates que reverteixen ben poc tots els drets socials que ens va prendre el PP (amb la complicitat del PSOE), al dictat de la troika. Perquè el problema del País Valencià no és la manca de competències. I tampoc el PP ha estat el problema: el PP és una de les pitjors expressions del problema. Perquè ni el problema és un govern, ni el se soluciona canviant un govern. El problema es diu capitalisme i patriarcat, sostinguts per les estructures polítiques que en garanteixen la seua supervivència, com l’estat espanyol o com aquesta UE que ens ofega (en sentit figurat però també en sentit literal, quan no fa res per evitar que aquesta mar Mediterrània que tenim a pocs metres d’ací s’haja convertit en una fossa comuna).

I la conseqüència d’això és la manca de sobirania. De sobirania política perexercir el dret a l’autodeterminació. De sobirania econòmica per deslliurar-nos d’aquesta colla de voltors avariciosos del món financer que juguen amb les nostres vides amb la complicitat de la UE i els estats. De la sobirania del propi cos: que només les dones decidim sobre el nostre cos, que ningú decidesca per nosaltres. O de la sobirania en salut: que el fet de ser dona, migrant i de classe treballadora no siga sinònim (com és ara) de tenir pitjor salut.

En l’exercici de la sobirania hi hala solució als nostres problemes. No diem res que no haguem proposat, cridat i cantat des de fa temps: lluitar, crear i construir poder popular. El poder l’ha de tenir la gent, les classes populars, NOSALTRES. El nostre combat és fer-nos amb el poder; un poder avui segrestat pels mercats financers, les oligarquies i les estructures polítiques al seu servei: es diguen Unió europea, Estat espanyol o Estat francès. Perquè aquest sistema que ens aboca a la misèria permanent és irreformable. Qui afirma que el capitalisme pot ser amable, esdevé part del problema i no part de la solució. No som somiadores. Som realistes: el capitalisme és un malson per a les condicions de vida materials de la majoria de la població, per al nostre territori, per a la nostra salut i per al futur dels nostres fills i filles.

Per això, avui el camí de la reforma, de la reivindicació autonomista, de la socialdemocràcia… és un no-camí. L’únic camí és construir una alternativa a aquest sistema de misèria moral, política i econòmica. I això passa per totes i cadascuna de les lluites feministes, socials, sindicals, veïnals, ecologistes i polítiques: creant xarxes des de baix, colze a colze, construint poder popular, acumulant forces des de posicions clarament rupturistes i qüestionant la legitimitat dels estats opressors, i també de la UE.

Enguany, 310 anys després de la batalla d’Almansa, aquest poble està encarant un dels majors reptes de la seua història recent: posar fi, d’una vegada per totes, al règim del 78. Avui, l’Esquerra Independentista som on érem aquell 1978: denunciant la reforma del règim feixista que va omplir de foscor i dolor aquesta terra. Un règim feixista la barbàrie del qual va patir especialment aquesta ciutat. Un règim feixista, la reforma del qual no només va garantir la impunitat dels botxins, sinó que també els va permetre conservar els seus privilegis fins al dia d’avui.

Avui, l’Estat espanyol continua sent una presó de pobles, que ens nega el dret a l’autodeterminació.

Avui l’Estat espanyol continua volent-nos esquarterar com a poble amb el fal·laç Estado de las Autonomías.

Avui, l’estat espanyol continua dissenyant les seues polítiques i els seus serveis públics des d’una visió patriarcal i discriminatòria cap a les dones.

Avui, l’estat espanyol continua sent una estructura al servei d’una minoria que s’enriqueix a costa de la majoria.

Avui, l’estat espanyol continua volent esborrar la nostra llengua, el valencià, el nostre català.

Avui, l’estat espanyol continua sent una garantia per aquesta oligarquia que va recuperar el poder i els diners gràcies al règim feixista de Franco, després que la revolta popular del 1936 fes perillar els seus privilegis.

Avui, l’Estat Espanyol continua potenciant la precarització dels treballs, especialment els feminitzats, a través de les reformes laborals.

Avui, l’Estat espanyol continua sent una garantia per a la burgesia regionalista del País Valencià, que continua ofrenant glòries a Espanya per als seus interessos econòmics i de classe.

Avui, l’estat espanyol continua sent una garantia perquè els voltors plens d’avarícia i els dèspotes no hagen de pagar cap preu per empobrir, robar i sembrar de misèria les nostres vides.

No necessitem un millor finançament. Necessitem pa, sostre i treball digne. I això, malgrat alguns cants de sirena que ens volen confondre, no ho aconseguirem si no trenquem amb el règim del 78. Cal enderrocar-lo. Avui, una part d’aquest poble està lliurant un embat gegant contra l’estat espanyol per exercir el dret a l’autodeterminació. Aquest embat, aquesta lluita, no és la lluita d’una part d’aquest poble. És una lluita que ens afecta i ens ha d’implicar a totes, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Si a Catalunya la determinació popular venç la demofòbia de l’Estat espanyol, el règim del 78 que des de sempre hem impugnat estarà sentenciat. Però, alhora, també és cert que cal estar ben alerta: l’Esquerra Independentista ha de ser garant que la sobirania d’un dels territoris dels Països Catalans no pot tenir com a dany col·lateral la impossibilitat d’un futur sobirà per a tot el marc nacional sencer.

L’Esquerra Independentista no és perfecta. Segurament ens hem equivocat moltes vegades. Però allò que és indiscutible és que no renunciarà mai a la raó del seu naixement: construir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. I els Països Catalans no es construeixen amagant-los. Ni tampoc només citant-los. Els Països Catalans es construeixen en totes i cadascuna de les lluites que es duen a terme en tots i cadascun dels racons dels Països Catalans. Perquè només nosaltres, les classes populars, podem construir-los des de totes les lluites. Amb tota la solidaritat. Amb tota la tendresa. Amb tota la fermesa. Fins que la victòria siga nostra… que ho serà.

Visca la terra!

Esquerra Independentista de la Plana

dijous, 2 de març del 2017

8-març: dia internacional de les dones treballadores

Manifest de l’Esquerra Independentista:
Contra el patriarcat i el capital: Juntes trenquem el silenci!

Exigeixen que callem quan veiem que, dia rere dia, les nostres condicions de vida són més i més precàries. I som nosaltres les que sostenim, amb la nostra feina no reconeguda, un sistema que no para de recordar-nos que nosaltres i la nostra feina valem menys. Pretenen que aguantem els governs que apliquen retallades i privatitzacions que acaben recaient sobre les dones, que ens precaritza i empobreix, més encara.

Sabem que l’any 2016 van ser assassinades 36 dones en mans d’homes als Països Catalans, i amb tota la tristesa i impotència del món sabem que no seran les últimes. Perquè per molt que des dels estaments polítics, judicials, o dels mitjans de comunicació s’omplin la boca de paraules de rebuig i desconcert davant de la cruesa dels feminicidis, això no serveix de res. Necessitem que les nostres vides esdevinguin una prioritat política. No s’acabarem amb l’assassinat sistemàtic de dones fins que no s’abordin les profundes desigualtats existents entre homes i dones.

Veient tota aquesta violència i discriminació, copsant com aquest sistema ens situa en una posició totalment desigual, nosaltres no podem i no volem estar callades, tranquil·les i obedients. Exercim l’autodefensa feminista a partir de l’autoorganització per fer-hi front cada vegada que el patriarcat ens colpeja en forma d’agressió estructural, física, sexual, verbal o simbòlica.

Utilitzen la imposició del silenci i la invisibilització com a mecanismes de control i poder. Però això s’ha d’acabar. Les dones prendrem els carrers, les places i tots aquells espais que ens semblin per reclamar allò que ens pertoca, volem la meitat de tot. Al cap i a la fi, i parafrasejant la companya Angela Davis: La lluita feminista és la idea radical que les dones som persones.

Com cada 8 de març, i com cada dia de l’any, cridem que juntes farem que s’escolti la nostra veu i la de les dones que el patriarcat ha silenciat, les veus ofegades que nosaltres no permetrem que caiguin en l’oblit perquè no posarem el comptador a zero. Seguirem legitimant tota resposta de lluita de cada dona que s’alci per defensar els seus drets tant a la feina, com a casa, o al carrer.

Davant d’aquesta ofensiva, estenem la sororitat entre nosaltres. Perquè sabem que juntes som més contundents a l’hora de combatre un sistema que ens explota, anul·la, i jutja. Perquè, colze a colze amb les lluitadores d’Esfosa, la PAICAM o les Kelly’s, aconseguim autoorganitzar-nos des de la solidaritat i la desobediència, per plantar cara als atacs i agressions constants que el patriarcat ens projecta, per exemple, en forma de doble explotació. I és des d’aquí, des del que es cou a la base de les lluites, on flamen les espurnes que el feminisme encén cada vegada que les dones alcem la veu als carrers, a les cases, a les institucions i als llocs de treball. Perquè tenim una història de resistència que, malgrat els reiterats intents d’invisibilitzar-la, ens empeny a arrelar-nos en les lluites que les companyes van emprendre per bramar que, enguany, juntes seguim sent més fortes!

Sabem que el patriarcat i el capitalisme confereixen una aliança fulminant, especialment per les dones. Que cada dia, i especialment el 8 de març, no oblidem que lluitar contra la violència masclista també és confrontar les polítiques migratòries, racistes i classistes que retenen les nostres companyes a les fronteres. Que és lluitar en contra l’Europa fortalesa que defensa unes fronteres patriarcals on les dones pateixen múltiples opressions i violència mentre són invisibilitzades. Lluitar contra la violència masclista també és combatre la LGTBIfòbia. Combatre a qui vol reprimir-nos, patologitzar-nos i assimilar-nos, combatre els qui mercantilitzen la nostra sexualitat.

Així que, amb consciència i valor, prenem la lluita pel socialisme i la independència dels Països Catalans on no hi tingui cabuda el sistema patriarcal. Perquè sense el feminisme, ni ens conformem, ni és possible una societat lliure d’opressions. I sabeu que juntes farem córrer la veu: “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Juntes desmantellarem aquest sistema que no busca el benestar de les persones, sinó el seu màxim rendiment, perquè tenim dret a una vida digna que valgui la pena ser viscuda.

Esquerra Independentista de la Plana