Els manifestants per les Normes del 32, aplegats a la plaça de la Independència cap a les 18.30 amb una mar d’estelades i senyeres, dedicaren la vesprada del dissabte a fer sentir la seua preocupació per la situació discriminatòria que pateix el valencià en els àmbits educatiu i institucional.
En efecte, encapçalats pel lema “Utilitza la teua llengua, ells no ho faran” –i ajudats de proclames com “El nostre valencià, el català de tots”, “Normes una i no cinquanta-una” o “Menys corrupció, més educació”–, els manifestants van fer ben visibles a la societat castellonenca no només les seues demandes en favor de la normalització plena de la llengua pròpia, sinó també la importància de les Normes com a document normatiu que ja el 1932 treballava en la direcció de la convergència i la màxima unitat possible amb la resta de la llengua catalana –a diferència de l’actuació isolacionista gens innocent duta a terme per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en els nostres dies.
La marxa acabà al carrer Cavallers, concretament davant la Casa Matutano, lloc on el 21 de desembre de fa 78 anys personatges significatius de la cultura valenciana de l’època fixaren la seua signatura al document de les Normes. Un lleu plovisqueig acompanyà la lectura del manifest unitari –en què es denuncià sense embuts i amb xifres objectives la situació de minorització induïda en què es troba el català al País Valencià– i l’actuació de Josep Martí, que cantà una albada basada en la “Cançó del cansat”, d’Ovidi Montllor. Finalment, la interpretació de La Muixeranga clogué l’acte.
El plugim continuà, aparentment inofensiu, fins i tot difícil de percebre a simple vista, però la veritat és que els carrers de Castelló anaven quedant xops a poc a poc. Actualment, així és la lluita per defensar el que, per pura lògica, hauria de ser ja realitat: poder viure en valencià al País Valencià sense haver de demanar-ho ni donar explicacions. Cada crit de denúncia i de batalla per assolir aquest objectiu, com el que es visqué dissabte en la manifestació per les Normes, és un pas petit, però imprescindible per, any rere any, anant forjant un camí de recuperació lingüística que pren forma de manera inexorable i pese a qui li pese. Un pas que dignifica tots els col·lectius i persones implicats. És per això que des de l’EIP donem les gràcies a totes les persones, els col·lectius socials i els partits que mostraren la seua adhesió i implicació en aquella jornada reivindicativa, i els encoratgem a continuar per la senda de la recuperació lingüística i nacional.