dijous, 27 de desembre del 2018

31-desembre: diada de Mallorca

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació
Unitat Popular per a la plena independència dels Països Catalans

En la celebració de la Diada del 31 de desembre, ens reafirmam una vegada més: l’autonomisme ens aïlla, l’autodeterminació ens unifica. Dins del règim autonòmic no tenim futur perquè s’ha demostrat que no permet el desenvolupament d’una vida digna per a les classes populars. La millora del nostre dia a dia només pot passar per una ruptura amb l’estat actual de les coses.
Quan parlam de ruptura parlam d’anar més enllà de canvis de govern. Parlam de canvis estructurals, de sotracs que sacsegin els fonaments d’un sistema d’explotació que destrossa el territori, retalla drets i llibertats a la classe treballadora, explotant-nos cada vegada més, especialment a les dones, a qui, a més, ataca amb una violència constant que no dubta a recórrer a l’assassinat, com en el cas de Palma d’enguany, tot just fa uns mesos, i dels 25 en total als Països Catalans.
El govern actual s’ha mostrat incapaç, si és que no directament mancat de voluntat, de fer front al monocultiu econòmic del turisme. L’explotació que suposa afecta tots els ressorts de les nostres condicions materials de vida: des del preu desorbitat de l’habitatge fins a la precarització de les nostres feines —especialment, les dones treballadores— i l’anorreament de la nostra identitat nacional, amb una progressiva i accelerada substitució i desaparició lingüística i cultural. Tot plegat, significa la negació de totes les sobiranies de què necessitam disposar per viure dignament.
El govern progressista no ha significat una vida millor per a la gent de Mallorca, sinó que ha blanquejat el sistema de misèria de les autonomies. Els partits d’esquerres ja es preparen per tornar a vendre fum a la campanya electoral, mentre la realitat de Mallorca són els desnonaments, la precarietat laboral, la massificació turística, la destrucció del territori i la violència contra les dones.
Aprofitant-se de la incapacitat de “l’esquerra” parlamentària, la dreta es rearma. El PP pretén recuperar unes institucions que es creu seves, amb les que s’enriquí, enriquí la seva classe i empitjorà la vida a la majoria de la població. En paral·lel, Ciutadans tira d’anticatalanisme i d’una falsa renovació política per intentar fer-se un lloc decisiu al futur parlament.
Davant dels carrerons sense sortida de l’autonomisme, l’Esquerra Independentista contraposam un projecte capaç de generar un futur de dignitat per a Mallorca: situam l’autodeterminació i un projecte socialista i feminista que posi la vida al centre. Braç a braç amb el Moviment Feminista de Mallorca, apostam per armar una vaga general feminista per al pròxim 8 de març. Amb el conjunt de la Unitat Popular, arrelem per tenir un projecte de sobirania per a Mallorca, per posar límits al turisme, per protegir el territori, per garantir serveis públics, casa, treball, energia i la resta de subministraments bàsics a tota la població de Mallorca.
Enfront de la venda de la nostra illa i dels seus recursos, nosaltres apostam per construir sobiranies per a Mallorca. Enfront de les retallades i atacs contra la classe treballadora i les classes populars, nosaltres decidim exercir drets per al poble. Enfront de l’autonomisme, renovat o no, però ja caduc, nosaltres tenim clar que necessitam l’autodeterminació per als Països Catalans.
Caminam cap a la ruptura, ofeguem el règim del 78 on, 40 anys després, no ha canviat res. Construïm Unitat Popular per a la plena independència dels Països Catalans. Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

dijous, 22 de novembre del 2018

25-novembre: dia internacional contra la violència masclista

Contra la seva violència, organitzem la resistència!
Feminisme per canviar-ho tot.

El 25 de novembre, Dia internacional contra les violències masclistes, és una data assenyalada al calendari de totes: si bé cada dia fem front a violències quotidianes pel sol fet de ser dones, al voltant del dia 25 ens organitzem i aprofitem tots els altaveus per denunciar les agressions patides, sabent-nos amb més força i contundència.

Aquest 25-N ha de servir per començar una cursa de fons cap a la vaga general feminista del pròxim 8 de març. Per reactivar l’autoorganització popular que vam gestar a cada barri i a cada municipi, per retrobar les nostres xarxes solidàries i combatives i per continuar avançant en aquesta guerra contra el patriarcat.

Perquè l’erradicació de les violències masclistes no és una utopia o un canvi cultural al qual anirem arribant, a poc a poc, per art de màgia. La violència masclista té culpables amb noms i cognoms i còmplices entre els qui legitimen les institucions que la perpetuen. Des de la #JusticiaPatriarcal i una educació i una sanitat sense perspectiva de gènere, passant per un autoanomenat gobierno feminista que s’ho mira, passiu, sense que res canviï, fins a l’ordre patriarcal que forma part de l’ADN d’un règim que respon a dinàmiques liberals i que beu de l’herència feixista, com és el règim del 78, així com de tots els estats on la ultradreta avança en detriment dels drets de les dones i de totes les classes populars. Avui, més que mai, les dones i, en concret, les treballadores, patim les violències tant institucionals com personals en una societat que es proclama igualitària i es descobreix com a repressiva.

Per eradicar les violències masclistes tenim clar que ens cal denunciar les institucions i els estats patriarcals i, per fer-ho, ens cal més organització i més lluita. Alhora, passant de la protesta a la proposta, cal que ens dotem també de mesures polítiques urgents, però efectives. Perquè no hem vingut a fer una esmena als pressupostos o a ser escoltades només dos dies l’any. Cal fer front a les condicions materials desiguals de les dones, a la seva marginalització a llocs de treball menys reconeguts i remunerats, a la relegació d’aquestes a tasques de reproducció alimentades amb prejudicis i estereotips masclistes, al no reconeixement de la tasca dins la llar, a la seva invisibilització en tots els plans docents i a la mancança d’eines per defensar-nos davant les violències masclistes interpersonals.

Des del feminisme, hem vingut a trencar amb l’estat espanyol i amb les estructures repressives i econòmiques que el sustenten, i a començar de zero. Des del feminisme, hem vingut a canviar-ho tot.

L’Esquerra Independentista posem les següents mesures de mínims sobre la taula amb l’objectiu d’erradicar les diferents formes de violència masclista i treballarem per fer-les possible des de tots els fronts de lluita dels Països Catalans:

– En primer lloc, cal fer efectives totes les lleis d’igualtat i contra la violència masclista sense excuses i recuperar, amb urgència, els articles suspesos pel Tribunal Constitucional de la llei catalana d’igualtat en matèria d’igualtat laboral i per l’erradicació de l’assetjament sexual a la feina.

– Cal, a més, generar un programa de formació per a la prevenció de la violència masclista que parteixi de la coeducació, les formacions a les treballadores, les matèries en educació sexual plural i efectiva, la perspectiva de gènere en els plans docents, l’aplicació de protocols efectius i el fet de garantir una carrera professional igualitària a tots els nivells dels serveis públics.

– En els casos de violència masclista oberts és necessària la creació d’un parc d’habitatge públic on s’incloguin les dones en risc d’exclusió social.

– Per tot això, és necessari que la prevenció i gestió de la violència masclista s’articuli des dels municipis, de manera propera a la ciutadania, en coordinació amb els àmbits clau de prevenció i detecció, a les xarxes de dones i al moviment feminista, garantint unes condicions de treball dignes per a les treballadores i la seva formació en perspectiva feminista.

La violència masclista ens assetja en tots els àmbits de les nostres vides com a dones: es materialitza en la violència física dins les relacions interpersonals i reprèn la seva tasca en la marginalització i el menyspreu en els àmbits institucionals, relegant-nos a la dependència econòmica i l’empobriment respecte als nostres companys homes. La resposta implica eliminar la violència estructural i combatre, organitzades, el sistema patriarcal.

Prenem el feminisme per canviar-ho tot i no pararem fins a assolir-ho. 
Ens hi va la vida!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Feminisme per canviar-ho tot! L’esquerra independentista #DecidimFeminisme

Feminisme per canviar-ho tot!

Un pla de lluita feminista contra la feminització de la pobresa i la violència masclista.

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millores de condicions materials de vida de les dones, parlem de què dins el sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat espanyol, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·les, sense explotacions ni opressions i sense patir violència.

Els Estats espanyol i francès son estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar l’explotació, la negació de drets democràtics i l’imperialisme. La violència estructural dins els estats però també a la Unió Europea del capital fomenta que les classes i populars i, especialment les dones de la classe treballadora tinguem pitjors condicions materials de vida: salaris més baixos, discriminació laboral, habitatge inaccessible, més temporalitat en els nostres contractes, etc. amb l’agreujant de la violència específica pel fet de ser dones, treballadores i d’una nació oprimida: agressions sexuals, cosificació i negació a una plena sobirania per bastir una societat al servei de les necessitats de les persones.

La violència és l’eina que té el sistema patriarcal i capitalista per sotmetre les dones i les classes populars, podem parlar de molts tipus de violències i coercions que s’exerceixen sobre les dones des de diferents àmbits de la vida quotidiana o des de diferents tipus de relacions socials. Cal però no oblidar la violència estructural, que molt sovint és invisible o invisibilitzada i que forma part de les lògiques sistemàtiques del capitalisme. Quan parlem de violència estructural ens referim a aquella violència que afecta les condicions materials i afectives de les dones i que és exercida pel mateix sistema: justícia, cossos policials, sistema sanitari, sistema de pensions, lobbies de poder, les lleis reguladores dels drets… i que troben la seva manifestació en les violències institucionals i físiques. Mesures com ara amenaçar les pensions públiques, abaratir l’acomiadament, retallar places en escoles bressol, transports públics, serveis socials, sanitat, educació, IVA de luxe tampons o l’IVA rosa, que fomenten l’empobriment de les dones, sons violència cap a les dones i, en concret, les dones de la classe treballadora, per tant ens trobem davant del que podem anomenar feminització de la pobresa.

La feminització de la pobresa és aquell fenomen estructural que fomenta i contribueix a través de diferents situacions com ara; l’escletxa salarial, les jornades reduïdes o els convenis diferenciats per professions, que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar o reproductives amb les feines laborals o productives, etc.) siguin inferiors. És per això que posem en el centre de la denúncia i acció política la millora d’aquestes condicions materials de vida, indispensables per a poder viure una vida digna.

Volem un feminisme per canviar-ho tot perquè un projecte de societat lliure on tothom pugui viure en dignitat i les dones no siguem el botxí de l’acumulació de riquesa, ens exigeix trencar amb el capitalisme i amb l’Estat espanyol i francès. Només una lluita que es tradueixi en la millora de les nostres condicions de vida quotidiana ens donarà la força per bastir aquest projecte d’emancipació col·lectiva, republicà, anticapitalista, feminista i internacionalista.

Davant el risc de què la nostra legítima indignació sigui sotmesa a jocs parlamentaris, tactismes i altres estratègies alienes a les urgents necessitats quotidianes, creiem necessari abordar un pla de lluita amb un programa de 10 punts sobre els quals definir quin és el nostre projecte feminista i quines són les tasques immediates que ens imposa la gravetat de la situació en què trobem i per avançar cap a l’alliberament de les dones treballadores.

1. Treballem totes, treballem menys.
Salaris i pensions de 1.200€, millora de les condicions de les treballadores de la llar, combatre l’escletxa salarial i reducció i compactació de la jornada laboral. Ampliació i millora dels permisos per la cura de les persones. Exigim la recuperació immediata del articles en matèria laboral de la llei d’igualtat catalana suspesos pel Tribunal Constitucional.

2. Impugnar el deute per guanyar en drets socials i millorar les condicions materials de vida de les persones, especialment les dones.
Universalització i gestió pública dels serveis de cura i ampliació de la llei de la dependència.

3. Expropiar els habitatges buits.
Apostar per la creació d’una xarxa d’habitatge públic especialment per les dones amb risc de pobresa.

4. Per una educació i una salut 100% pública i laica i perspectiva feminista.
Expulsem l’església catòlica de les escoles i la sanitat.

5. Pels drets de totes som antifeixistes.
Eliminem la llei d’estrangeria i tanquem els CIES. Sortim de la Unió Europea i de la OTAN.

6. Dret al propi cos.
Avortament lliure, gratuït i segur i sense límit d’edat i prohibició de la utilització de ventres de lloguer. Eliminació de la cosificació de les dones.

7. Abordatge per l’eliminació de la violència masclista.
En l’habitatge, les condicions laborals i socials per les dones que han patit violència masclista.

8. Pla de prevenció de la violència masclista.
Incloure la perspectiva feminista a tots els nivells de l’educació i formació específica de violència masclista per totes les persones treballadores dels serveis, dels cossos de seguretat, de l’àmbit jurídic i de l’administració pública.

9. Contra la LGBTIfòbia.
Exigim el compliment de la llei i la inclusió de la perspectiva LGBTI a l’educació.

10. Contra la repressió política i de la llibertat d’expressió i pels drets democràtics.
Exigim el dret a l’autodeterminació per la sobirania de les dones, la fi de la doble repressió que pateixen les preses i exiliades polítiques i la derogació de la llei mordassa.

Ho tenim clar: FEMINISME PER CANVIAR-HO TOT! 

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular


dimecres, 7 de novembre del 2018

7-novembre: diada de la Catalunya Nord

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Sem nord, fem Països Catalans! 

A la Catalunya Nord sabem que els drets s’han de lluitar, conquerir i exercir. Ho sabem com a nord-catalanes i com a habitants dels Països Catalans, ja des de la signatura del Tractat dels Pirineus el 7 de novembre de 1659. Dels Angelets de la Terra als maquis, de Prats de Molló a la Maternitat d’Elna, som terra de pas i de refugi, som un poble de lluita i resistència. Som terra d’exili però també d’activisme clandestí: darrerament, aquesta pràctica combativa l’hem estès de nou al sud de l’Albera, tot col·laborant en l’organització, logística de les urnes i defensa de les escoles per al referèndum de l’1 d’octubre al Principat.

Ells canten ‘llibertat, igualtat, fraternitat’, però la realitat és l’Estat francès és el país que tanca més migrants a Europa: l’any passat va tancar 46.800 persones; 204 d’elles, infants. Les pèssimes condicions precàries en què treballen els aproximadament 8.000 temporers al Rosselló és l’altra realitat. Macron i Le Pen representen dues cares de la mateixa moneda: la de les agressions contra la classe treballadora i els nostres drets. I això vol dir atacar, en primer lloc, la baula més dèbil de la nostra classe, les persones migrades. Aquesta violència és la punta de l’iceberg d’una República que tampoc no és apta per a dones. Mentre Macron treu pit per perseguir per llei l’assetjament al carrer, les dades són palmàries: 123 dones assassinades el 2016, un feminicidi cada 3 dies. L’escletxa salarial a l’Estat francès és d’un 9% de mitjana, per bé que pot arribar al 24%.

Liberal de façana o obertament racista, pro-europeu o euro-escèptic, les receptes que l’Estat ofereix als pobles i nacions oprimides sota el seu jou menen cap al mateix camí: l’anorreament total, la nostra desaparició com a poble conscient, com a classe amb drets. El recent referèndum de Nova Caledònia no ens ha de fer enganyar: l’han concedit després d’una massacre de dècades i d’una substitució poblacional amb colons ben remunerats per garantir-ne el resultat. Com el català, els pobles bretó, cors, basc i occità, entre altres, encara esperem reconeixements dels nostres drets.

Quan diem que la lluita és l’únic camí ho diem per destacar la important mobilització popular contra l’expulsió d’una família albanesa instal·lada a Perpinyà i desallotjada amb mètodes de dubtosa legalitat dels edificis ocupats per a allotjar provisionalment famílies i migrants que es troben al carrer. Quan diem que la lluita ens dóna el que el poder ens pren és per denunciar l’ascens de l’extrema dreta, que no tan sols es mesura en el nombre de vots i de càrrecs electes sinó també en la incidència que té el seu discurs en les polítiques governamentals, des de ja fa massa anys, i en diversos partits polítics com poden ser LREM, LR o el PS.

El nostre present passa per la necessitat de vertebrar un projecte engrescador de futur per a la Catalunya Nord i les classes populars que hi vivim. En aquest sentit, cal posar damunt de la taula, tants cops com faci falta, el dret a decidir-ho tot, bastint un projecte propi en tots els nivells de l’acció política. Hem de desenvolupar un model propi que ens permeti construir els Països Catalans de manera concreta, transversal i real, exercint sobiranies arreu.

Perquè l’únic instrument que tenim per canviar-ho tot és el de la lluita, saltant-nos les barreres mentals, els límits dels estats opressors i les seves derivades autonòmiques o departamentals, regionalistes totes. Hem de fer xarxa i teixir complicitats en les lluites que ens són comunes.

La lluita des de l’exercici de la memòria històrica, que és la de totes nosaltres, assumint com a pròpia la resistència a l’annexió francesa el 1659, és també, ara, la lluita contra l’assimilació cultural i lingüística de les comarques nord-catalanes. Són les lluites en defensa de la terra i el seu equilibri econòmic i ecològic, les lluites socials i en contra de qualsevol mena d’exclusió, les que ens permetran ser poble i construir Països Catalans des del nostre dia a dia.

El proper dissabte 10 de novembre, ens veiem als carrers de Perpinyà. Commemorarem la signatura del Tractat dels Pirineus l’any 1659 i reivindicarem que sem nord i fem Països Catalans!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular


dilluns, 8 d’octubre del 2018

9-octubre: diada del País Valencià

Manifest de l’Esquerra Independentista:
 
Que no ens prenguen els carrers, per un 9O lliure de feixisme!

Comencem un nou curs polític al País Valencià marcat per la Diada del 9 d’Octubre i per la celebració, a pocs mesos vista, de noves eleccions municipals i autonòmiques que han de revalidar l’actual Govern autoanomenat d’esquerres o retornar la dreta a les principals institucions del territori.

Arribarà el moment de valorar, en la seua globalitat, les llums i ombres de la gestió autonòmica, dels seus encerts i mancances; el que no podem esperar és que les institucions autonòmiques siguen, per elles mateixes, l’instrument per a superar la desigualtat, la repressió i l’explotació que patim les classes populars del País Valencià i de tots els Països Catalans. El miratge del canvi del Pacte del Botànic, la il·lusió generada a una part de la població per l’arribada al poder autonòmic i municipal del progressisme liberal (PSOE, Compromís, Podem, etc.) ha demostrat les seues limitacions. És cert, i no som il·luses, que des de 2015 s’ha obert un nova etapa institucional al País Valencià que, tanmateix, pot finalitzar en la primavera del 2019 amb una tornada de la dreta espanyolista, reaccionària, catòlica, franquista i masclista a una bona part d’ajuntaments, diputacions i, també, a la Generalitat. És un escenari possible i probable, i des de l’Esquerra Independentista no el desitgem.

Ara bé, dipositar totes les nostres esperances en una gestió més transparent i humana de les misèries quotidianes a què ens aboquen el capitalisme i el patriarcat suposa una condemna de qualsevol possibilitat d’emancipació real i de superació de les desigualtats que el sistema crea i nodreix. El Pacte del Botànic ha jugat un cert paper en la necessària regeneració d’un sistema que havia arribat a uns límits insostenibles de corrupció, nepotisme, abús i deshonestedat. Passats quatre anys, els partits de la dreta han pogut fer neteja cosmètica de la seua dirigència i es troben capacitats per a tornar a gestionar un sistema suposadament sanejat i donar les gràcies al govern «del canvi» pel parèntesi i pels serveis prestats.

Les institucions autonòmiques valencianes dirigides pel progressisme liberal han demostrat les seues incapacitats per a transformar la realitat de misèria en què vivim la immensa majoria de la població valenciana. 40 anys d’autonomisme ens han deixat el 20´5% de la població per baix del llindar de la pobresa. Una realitat que, aquest 2018, encara esdevé més letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades. Sis de cada deu aturades som pobres. Creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada: quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals som pobres. I les xifres d’atur continuen en un encara elevadíssim 15´6%, on som les dones qui concentrem els nivells més elevats de desocupació (un 17´4%).

La gestió de les institucions autonòmiques i un millor finançament autonòmic no pot ser l’aspiració de les classes populars valencianes. Cal construir una alternativa al sistema capitalista i a la misèria que aquest genera. I aquesta no ha de passar per la gestió de les molles de l’autonomisme, sinó que ha de passar necessàriament per 3 factors de canvi real:

– L’autoorganització popular. No és possible cap avanç sense la mobilització, la lluita i la participació i implicació en les organitzacions populars. L’antifeixisme en aquest 9 d’Octubre, la llarga lluita de les veïnes de La Ribera per recuperar per al sistema públic l’Hospital d’Alzira, la vaga dels bombers forestals, la vaga feminista, etc. en són només uns pocs exemples. Que cap de nosaltres ho dubte: només la lluita al carrer expulsarà els feixistes i la seua impunitat, i només la pressió i l’organització popular aconseguirà la recuperació dels hospitals de Dénia, Elx i Torrevella.

– L’alliberament de les dones de classe treballadora. Cal posar al centre de la lluita diària la desigualtat, la violència i l’opressió que patim les dones. Perquè les dones treballadores no som un col·lectiu, no som una part: som el poble i som la majoria. Ja no ens valen les mesures simbòliques i reconeixements que no vagin acompanyades de canvis en l’estructura social i econòmica, en les condicions material que regeixen el nostre dia dia. Tampoc serà només amb lleis que acabarem amb la violència masclista que patim en tots els àmbits de les nostres vides, sinó fonamentalment amb l’organització i la lluita feminista.

– La construcció nacional i l’autodeterminació, en el marc dels Països Catalans. Cap projecte polític que vulga realitzar canvis socials profunds podrà ser dut a terme dins els estrets límits de l’autonomisme ni dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. En aquest sentit, sostenim i alertem que tots els discursos sobre la millora del finançament autonòmic ens porten a un carreró sense sortida. Només en el marc d’un procés d’autodeterminació que superi el marc legal de l’Estat espanyol i que conduesca a la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans, serà possible avançar cap a un futur on les condicions de vida de les treballadores i aturades valencianes siguen millors i veritablement dignes i on el valencià, el nostre català, tinga garantida la seua supervivència.

Des de l’Esquerra Independentista apostem decididament per la construcció d’una alternativa política independentista, socialista i feminista, que tinga els seus fonaments en la pràctica desobedient i en la voluntat d’arrelament en totes les comarques, pobles, ciutats i barris dels Països Catalans.

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

dijous, 27 de setembre del 2018

28-setembre: dia internacional per la despenalització de l'avortament

Manifest de l’Esquerra Independentista: 

Avortarem! Amb les vostres benediccions o sense.

El dret a la plena sobirania reproductiva i el control sobre els nostres cossos és una reivindicació històrica de les dones de la classe treballadora. Un dret que, malgrat els avenços parcials, contínuament es veu amenaçat com a mecanisme de disciplinament de les dones de les classes populars, amb l’ajuda de l’Església i del capital. La primera, per criminalitzar la sexualitat lliure i els efectes d’una educació sexual ridícula, el capital per garantir mà d’obra disciplinada per unes condicions de vida de misèria.

Fa molts anys que lluitem, com vam lluitar per aturar l’anomenada Llei Gallardón, i ho fem malgrat la repressió, com la que van patir les nostres companyes de les illes jutjades per aturar aquesta llei. Lluitem com han fet darrerament les dones a Argentina i Irlanda per aconseguir la despenalització d’un dret tan bàsic com hauria de ser el d’avortar. Nosaltres vam aconseguir aturar la Contrareforma de l’Avortament, però encara avui dia les menors d’edat necessiten autorització paterna per tal d’avortar. A Argentina, les institucions van fer cas omís de la voluntat popular i els avortaments clandestins seguiran matant centenars de dones de classe obrera, que no es poden pagar un avortament en bones condicions. L’Estat argentí és responsable d’aquestes morts, i l’Estat espanyol és responsable dels perjudicis per a les menors a qui destrossin la vida obligant-les a parir.

I a Andorra, on els coprínceps són el bisbe de La Seu d’Urgell i el President de l’Estat francés Macron, ens trobem un dels dos darrers llocs a Europa en què encara és il·legal l’avortament en qualsevol supòsit i termini. A Andorra l’avortament està prohibit fins i tot en cas de violació, en cas de perill de vida per la mare, en cas de malformació del fetus. A Andorra, les dones no tenen cap dret sobre el seu propi cos, i es veuen obligades a marxar i avortar sota una altra legislació, i discriminades absolutament si no s’ho poden permetre. Per això, les dones més joves i les dones migrades encara tenen més difícil l’accés a l’avortament en un indret on et condemnen a fins a 3 anys de presó i 5 d’inhabilitació per avortar.

A Andorra, igual que a Argentina i a l’Estat espanyol, l’Església pren un paper cabdal per frenar el nostre dret a decidir sobre els nostres cossos. No ho fa sola, ni ho fa perquè sí, sinó en aliança amb els estats, i al servei del capitalisme, com bé representen Macron a l’Estat francès i al coprincipat d’Andorra o Rajoy, Sánchez i Rivera a l’Estat espanyol. No és només qüestió de ser més o menys catòlic, més o menys antiquat, el dret a l’avortament lliure i gratuït és un dret fonamental per a la salut reproductiva de totes les dones. Es tracta que les vides de les dones segueixen no valent res per si soles. Tant és si morim, tant és si ens condemnen a cuidar uns fills amb sous de misèria, tant és si ens allunyen de qualsevol tipus de desenvolupament vital tot just en l’adolescència. Sempre importa més la vida del fetus que la nostra, perquè no som més que un mitjà per seguir tenint persones que treballin per ells.

La nostra salut, la nostra vida i els nostres cossos no han d’estar al servei ni dels mandats de cap Església ni dels dictats del capital. La restricció al dret a decidir sobre la reproducció amb plenes garanties tant per parir com per no fer-ho és l’enèsima expressió de misogínia i doble moral classista que amenaça les dones de la classe treballadora.

Això implica la infantilització de les dones ja que, mentre sí que podem treballar, no podem decidir sobre el nostre cos. I, tot i així, de res serveix reconèixer el dret a avortar si l’objecció de consciència del personal mèdic a la sanitat pública el boicoteja, fent-lo impossible de manera gratuïta, alhora que ho deriven a les seves consultes privades on la consciència es relaxa previ pagament.

Cal que l’avortament estigui garantit per la sanitat pública, i que hi tinguin accés totes les dones independentment de la seva renda, de si tenen papers o no, de la seva edat. Aquesta és la manera de trencar amb la falsa moral que fa que mentre les dones de classe alta poden buscar maneres per avortar, les pobres no puguem. Perquè la prohibició de l’avortament és una qüestió de classe.

Estem fartes i hi plantarem cara. Sense vergonya ni remordiment per interrompre qualsevol embaràs que no sigui desitjat. Plantarem cara per exigir unes condicions de vida que ens permetin escollir amb totes les garanties ser mares o no.

No, la vergonya no és nostra, la vergonya és del bisbe de la Seu, la vergonya és de Macron, de Sánchez, la vergonya és de tots els masclistes que sustenten el patriarcat. Nosaltres ens sentim orgulloses de decidir sobre els nostres cossos, tant si decidim tenir fills com si no, ens sentim orgulloses de lluitar cada dia perquè les nostres vides valguin la vida de viure.

Pel dret a l’avortament lliure i cobert per la sanitat pública!
Pel dret a una salut reproductiva plena!

Educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar, avortament legal, lliure i gratuït per no morir!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular


dilluns, 10 de setembre del 2018

11-setembre: diada de Catalunya

Manifest de l’Esquerra Independentista:
Per a que no continuïn decidint per nosaltres, als Països Catalans, autodeterminació!
De baix cap a dalt. Unim forces. Sortim als carrers. Per canviar-ho tot.

El règim de la monarquia parlamentària a l’Estat espanyol sorgit de la transició del 1978 està en crisi. Els pactes entre classes dominants i les forces polítiques que les representen, que el van engendrar, s’han desgastat. Han perdut part important de la seva capacitat de generar una estructura institucional sòlida que permeti mantenir la unitat d’Espanya i l’acumulació capitalista.

Però que el règim estigui en crisi no vol dir que estigui a punt de dissoldre’s, sinó que es prepara una reforma recentralitzadora de l’Estat, retallant els drets polítics i socials i augmentant l’explotació de les classes populars, especialment de les dones.

Davant aquesta situació, diversos projectes polítics del nostre país aposten per millorar la situació de les autonomies -aconseguint més finançament i competències– a través de la negociació amb l’Estat i amb forces polítiques estatals. Aquesta és, però, una via morta, ja que la correlació de forces polítiques i socials a l’Estat espanyol només deixa obert el camí de la recentralització i la repressió contra qualsevol intent de defensar els drets polítics, econòmics i socials de les classes populars.

Aquesta via autonomista que aposta per la negociació i l’entesa amb l’estat va també associada a un intent de tornar a les polítiques econòmiques i socials socialdemòcrates amb l’objectiu de construir un capitalisme de rostre humà. Aquesta és també una via morta ja que només incrementant l’explotació de la classe treballadora i la resta de classes populars es pot mantenir la tendència creixent dels beneficis de les grans empreses.

Davant aquest context de recentralització, repressió i increment de l’explotació, l’Esquerra Independentista hem de plantejar la nostra alternativa política de Unitat Popular centrada en l’Autodeterminació dels Països Catalans. Només trencant amb l’Estat espanyol podrem desenvolupar les transformacions socials i polítiques que ens permetran millorar les condicions materials de vida de les classes populars del país.

L’encaix a Espanya és impossible i negociar-hi, una quimera: el Processisme 2.0 tampoc té cap mena de recorregut. D’una banda, el Parlament és una institució buida de contingut, sotmesa als articles 155 i 135 de la Constitució espanyola. De l’altra, ni la Mesa del Parlament ni el Govern de la Generalitat, estan disposats a plantar cara ni a ser veritablement útils no només per exercir l’autodeterminació, sinó de recuperar drets socials per a les classes populars d’aquest país.

L’autodeterminació és la peça clau per conquerir les sobiranies que ens han de permetre decidir efectivament sobre els aspectes clau de les nostres vides enfront dels interessos de l’oligarquia que només aspira a afiançar la seva posició dominant per garantir la maximització dels beneficis i l’estabilitat política de l’Estat espanyol. Així mateix, només amb l’autodeterminació podem garantir els drets socials, polítics i nacionals de les classes populars del país sense subordinar-los a les necessitats de l’acumulació capitalista i la unitat d’Espanya.

L’Onze de Setembre ha de ser el toc d’inici d’una ofensiva popular per recuperar drets que ens estan arrabassant. Aquesta ofensiva no pot passar pel Parlament, sinó que passa per la gent, passa per la classe treballadora, i passa als carrers dels nostres pobles i ciutats. Sense dret a l’habitatge i dret al treball no hi ha autodeterminació i, sense autodeterminació, les treballadores no podrem decidir el seu futur, ni com organitzar col·lectivament la nostra vida social i econòmica. Per a un present i una vida dignes, només podem confiar en la força de la gent i en l’organització popular de base.

Som davant un nou cicle polític on la contraposició entre reforma i ruptura té un paper central, i en el camp de la ruptura, l’autodeterminació dels Països Catalans és la clau de volta que dóna coherència al projecte de transformació social i econòmica profunda que necessitem per garantir una vida digna a les classes populars del país.

Cap a la independència, el socialisme i el feminisme, als Països Catalans, autodeterminació!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

dimarts, 19 de juny del 2018

28-juny: dia internacional per l’alliberament LGTB

28-JUNY: diada per l'alliberament LGTB (Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals).

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Lluitar per l’alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

Als Països Catalans, sota les dinàmiques patriarcals i capitalistes en què vivim, ens segueixen discriminant pel nostre gènere i per la nostra sexualitat, ens segueixen explotant com a persones de classe treballadora, i tot pel seu benefici. Les persones LGBT ens veim exposades no tan sols a una discriminació per l’opció sexual que practicam sinó, a més a més, relegades laboralment per motiu d’aquesta. Patim violència patriarcal per ser, estimar i follar com volem i violència per part del capitalisme per ser treballadores, violències que s’entrecreuen en l’aliança sistèmica que representen els dos models.
Ens trobam desemparades institucionalment, discriminades estructuralment i violentades diàriament. Assistim a un rentat de cara institucional que pretén fer-nos creure que no cal lluitar més, mentre veim que o bé no es legisla o bé no es despleguen lleis que acaben sent paper mullat per tapar la falta de determinació política real. Veim també com ens acomiaden de la feina quan, malgrat les dificultats socials per fer-ho, exposam la nostra sexualitat, com no ens donen feina per ser trans, o com ens sexualitzen i ens tracten com a éssers estranys. Encara passam por per mostrar en públic que no som heterosexuals, perquè el sistema necessita la família tradicional per sustentar-se i posarà totes les eines que pugui contra aquelles que la posin en dubte.
De la mateixa manera que s’intenta evitar que es posi en dubte el sistema patriarcal. El capitalisme pretén absorbir la lluita d’alliberament sexual i de gènere i fer-ne un mercat, però en cap cas ens serveixen les esferes d’alliberament sexual si formen part de les lògiques capitalistes, ja que no podem ser lliures si no és en igualtat, una igualtat que passa per lluitar en contra de la discriminació i explotació per raons d’opció sexual, de gènere i de classe. Els fruits del ja conegut capitalisme rosa emparen tan sols sectors socials que poden permetre’s el luxe de recrear espais aliens a les dinàmiques socials, a les preocupacions laborals. Aquests, indiscriminadament, són classistes. No podem parlar d’alliberament si aquest no és total i no ho pot ser si la lluita per assolir-lo no té a primera plana de demanda els obstacles contra els quals ha de lluitar la classe treballadora. L’alliberament sexual i de gènere ha de passar per l’alliberament de classe.
Precisament conscients d’aquesta necessitat, prenem aquest 28 de juny amb orgull de saber-nos lluita i de saber-nos carrer. Un orgull que pren la bandera de la lluita LGBT sempre sota la consciència de classe. Avui ens alçam combatives i ens recuperam com a figures presents al llarg de la història, posam a primera plana activistes pels drets socials i l’alliberament sexual i de gènere que han marcat el nostre passat per avui fer-nos conscients de la necessitat de revertir el present i guanyar el futur.

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

dimecres, 23 de maig del 2018

Concentracions a la Plana en suport al cantant Valtonyc

El passat 14 de maig es va fer pública la sentència de Valtonyc, la qual indicava que aquest havia d'entrar a la presó en 10 dies, és a dir, el dijous 24 de maig.

Valtonyc serà el primer músic empresonat  per les seues cançons en aquesta democràcia mai existent. És per això que denunciem el continu assetjament per part de l'estat espanyol a tot aquell que critique als seus mafiosos i el seu funcionament, que este, sí es terrorista. Terrorisme d'estat és empresonar a la gent pels seus ideals, terrorisme es fer que els artistes no puguen expressar-se lliurement, terrorisme es que Valtonyc tinga una sentència de 3 anys i els agressors de la manada només de 9, la qual estem segures que no compliran sencera.

Tanmateix estes penes només cauran sobre les mateixes persones, i mai sobre uns altres, com en el cas de Losantos que exhorta bombardejar Barcelona, o Carmen Martínez Castro, la responsable de comunicació de la Moncloa, que va dir que els faria una peineta als jubilats per defensar els seus drets...

Quan l'estat opressor es veu acorralat, trau tot el que estiga al seu abast, ja siguen els nazis a les manifestacions o el poder judicial només per a un cert sector de la societat, com el cas de les companyes de La Cosa Nostra a Castelló de la Plana o de Willy Toledo, citat i acusat de delicte per insultar a Déu. No podem deixar que tot açò ocòrrega sense cap resposta.

La pressió social és crucial en les lluites, sobretot en la lluita per la llibertat d'expressió, per això vos convidem a totes a assistir també a les mobilitzacions convocades demà arreu dels Països Catalans.

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ!
LLIBERTAT PRESES POLÍTIQUES!

Esquerra Independentista de la Plana
Arran - organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Gatzara - coordinadora d'estudiants dels Països Catalans
SEPC - Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS - Coordinadora Obrera Sindical
Endavant - organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària - organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista

dilluns, 30 d’abril del 2018

1-maig: dia de la classe treballadora

Som una sola classe.
Som classe treballadora!

Manifest de la Coordinadora Obrera Sindical i de l’Esquerra Independentista amb motiu de l’1 de maig de 2018, Dia Internacional de la Classe Treballadora.

Amb motiu de la nostra Diada Internacional, i en el marc de l’escalada de violència feixista i imperialista, capitalista i patriarcal que patim tota la classe treballadora arreu dels Països Catalans, arreu dels estats espanyol i francès, i arreu del món, des de la COS i l’Esquerra Independentista creiem necessari allunyar-nos de qualsevol visió interclassista en el marc de les lluites que tenim plantejades davant nostre en el camí pel nostre complet alliberament.
Tenint ben present la Vaga General del passat 3 d’octubre de 2017 a Catalunya, la Vaga General Feminista del passat 8 de març, i altres lluites exemplars com la dels docents a les Illes o la dels treballadors i treballadores del sector carni, necessitem fer més que visible que mai la realitat d’hiperexplotació i opressió que patim el conjunt de la classe treballadora i, molt especialment, el jovent, les dones i les persones migrants de la nostra classe.
Si realment volem alliberar-nos, no podem obviar la relació directa entre el patriarcat i el capitalisme, el manteniment de les estructures econòmiques capitalistes, també contra el capitalisme financer i especulatiu.
De la mateixa forma, cal que fem ben visible el nostre compromís internacionalista, davant els atacs creixents contra el moviment obrer internacional, i contra els pobles en lluita per la seua completa i real emancipació, com el kurd, el palestí o el nostre propi. El nostre és un compromís ferm, emancipador, de classe i feminista, contra tot imperialisme (bé siga espanyolista, de la UE, de l’OTAN, l’ONU, els USA, la Xina, Rússia, Turquia, Saudí… o de qualsevol altre pelatge), i contra tota forma d’opressió i explotació capitalista i patriarcal.
Contra la precarietat, la sobreexplotació i la misèria: Solidaritat i organització de la classe treballadora.
La crisi econòmica que patim des del 2007 ha agreujat la terrible situació que ja patíem el conjunt de la classe treballadora (i més encara per a les dones, el jovent i les persones migrants), i ha servit d’excusa per a mantenir una desigualtat que nodreix un sistema basat en opressores i oprimides i que juga a l’engany per tal de mantenir les estructures productives.
La sortida de la patronal a la crisi i la manca d’organització sindical combativa han propiciat negociacions de convenis a la baixa i la flagrant explotació de la classe treballadora en tots els sectors, però especialment en aquells més feminitzats com el telemàrqueting o el comerç; o en d’altres on les condicions de treball s’agreugen per la duresa de la feina i per la duresa del tracte inhumà que reben les treballadores que, no només han de suportar la penositat laboral, sinó que també han de patir la social dins d’un ambient fortament embrutit i patriarcal; el sector de les càrnies és, malauradament, paradigma d’aquest model. Tota aquesta escalada de precarització no s’haguera pogut materialitzar sense la complicitat dels sindicats majoritaris que no han dubtat en posar-se al costat de la classe opressora i utilitzar la por com a moneda de canvi i justificació de la seua traïció a la classe treballadora.
Sabem que aquest bucle infernal només es pot trencar amb la nostra organització com a classe obrera. Per això, des de la COS, sindicat de classe, independentista, internacionalista, anticapitalista i feminista exigim:
· El repartiment del treball que implica una reducció de la jornada laboral a 35 hores sense pèrdua salarial.
· Un Salari Mínim Interprofessional, de mínima dignitat, de 1200 euros.
· L’abolició de la ‘Ley Orgánica de Extranjeros‘ i la resta de la legislació que segrega i discrimina a les persones migrants als Països Catalans i a l’Estat Espanyol.
· La subscripció per part de l’Estat Espanyol del Conveni 189 de l’OIT i la recomanació 201 de l’OIT per posar fi a la discriminació de les treballadores domèstiques.
· La socialització dels beneficis i de la riquesa.
· La socialització de les tasques tradicionalment assignades a les dones i que ens condemna a dobles jornades i a una inserció laboral devaluada, de menors salaris amb les conseqüències de pensions i prestacions insuficients.
· Posar fi a les discriminacions en l’accés del mercat de treball pel fet de ser dones, joves i/o migrants.
Lluitem COS a COS! Organitzem-nos, formem-nos, conscienciem-nos, cuidem-nos… i fem-ho per guanyar. 

Perquè ho volem tot… lluitem per tot!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

diumenge, 15 d’abril del 2018

25-abril: diada del País Valencià

Enguany, commemorem que fa 311 anys que resistim a la ocupació i opressió de l'Estat espanyol. Un Estat que segueix avançant en la repressió del moviment popular i de tota forma de lluita que qüestione els seus fonaments i ho fa per tots els mitjans de que disposa: l'anul·lació de diverses lleis valencianes per part del Tribunal Constitucional (TC), l'empresonament de noves preses polítiques, la brutal violència policial de l'1 d'Octubre en resposta a l'exercici desobedient del dret a l'autodeterminació, els atacs reiterats cap a la nostra llengua o les agressions del 9 d'Octubre per part de feixistes a qui l'estat sempre ha donat impunitat en són alguns exemples.
Per altra banda segueix augmentant el pes de l'explotació capitalista sobre les treballadores. L'Estat espanyol continua aplicant el paradigma neoliberal provinent de la Unió Europea. Un paradigma establert en base a uns criteris d'eficiència econòmica per al benefici de les classes dominants i no amb uns criteris de qualitat de vida per a la classe treballadora. No sols això, sinó que aquest mateix paradigma neoliberal s'esforça en afiançar la dominació patriarcal sobre les dones treballadores, que estem sotmeses a tota una sèrie de violències econòmiques i socials, alimentades també pels poders fàctics de l'Estat.
I és que d'això va el Règim del 78. La Constitució del 78 no és més que el marc jurídic que necessitava la burgesia per a fer un llavat de cara a l'Estat espanyol, hereu de la reforma franquista. Per això van negar el dret a les autonomies a confederar-se, per això existeix l'article 155, per això l'exèrcit espanyol “tiene como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. I amb el sistema de les autonomies l'Estat sols va pretendre llevar-se de damunt la problemàtica de la qüestió nacional, pel perill que suposava la seua creixent reivindicació social.
Suposadament enfrontats a aquest model d'Estat trobem els governs del canvi, que proposen un replantejament de les autonomies, al·ludint a problemàtiques com la qüestió de l'infrafinançament per a justificar la seua acció política, que òbviament es troba limitada per les seues pròpies contradiccions i la seua obediència al marc constitucional espanyol. Ho veiem en fets com la seua postura respecte al referèndum de l'1 d'octubre i el premi a la convivència entregat a Societat Civil Catalana, una plataforma que empara el feixisme; el manteniment del monocultiu turístic com a model econòmic; o l'acceptació silenciosa de les impugnacions per part del TC dels Decrets de Plurilingüisme o de Sanitat Universal. Però tot i això el govern autonòmic tracta de fer de la qüestió de l'infrafinançament la seua bandera de reivindicació amb la qual consolidar el seu projecte polític, externalitzant la responsabilitat de no estar millorant la vida de les classes populars valencianes.
Però ni el centralisme del règim ni l'autonomisme dels governs del canvi són la via per a l'alliberament dels Països Catalans. No podem deixa-nos enganyar amb que la misèria que patim el poble treballador es pot solucionar simplement demanant a l'Estat que ens done un tros més gran del pastís. El vertader problema que patim les classes populars dels Països Catalans no és si a l'Estat governen uns o altres sinó que el problema és el propi Estat espanyol, un Estat profundament antidemocràtic que no és més que l'eina de les classes dominants per reprimir la classe treballadora i les nacions oprimides.
L'Esquerra Independentista no proposem cap programa d'una nova reforma, com ja es va fer amb el sistema franquista. El nostre és un programa de ruptura, el programa de construcció de la Unitat Popular als Països Catalans; la creació del contrapoder popular treballant colze a colze amb les assemblees de barris i pobles, amb les associacions culturals, amb les assemblees feministes, generant projectes autogestionats, alliberant espais, potenciant el sindicalisme de classe, les violències masclistes, recuperant sobiranies, defensant la nostra llengua, exigint una educació pública i popular i un llarg etcètera de lluites que conformen el moviment popular. Per açò també plantem cara dia a dia al feixisme impune als carrers, recordant amb ràbia i lluita els 25 anys de l'assassinat d'en Guillem Agulló.
Tot açò passa inevitablement per la ruptura amb l'Estat espanyol i la construcció dels Països Catalans, que lluny d'altres projectes opressors o reformistes és l'únic possible marc d'alliberament per al País Valencià i la resta dels Països Catalans i que mitjançant la Unitat Popular garanteix la construcció de la independència, el socialisme i el feminisme.

Davant la repressió, l'empobriment generalitzat, l'autonomisme i el centralisme, prenem la paraula: pel País Valencià, pels Països Catalans!

Més informació sobre els autobusos ací.

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

dimecres, 11 d’abril del 2018

Guillem Agulló: 25 anys amb tu!

Avui fa 25 anys que al cel dels Països Catalans hi tenim un nou estel: el company militant de Maulets Guillem Agulló va ser assassinat per un grup de feixistes a Montanejos (l’Alt Millars). Només l’autor material de la punyalada, Pedro José Cuevas Silvestre, va ser condemnat a 16 anys de presó, dels quals només en va complir 4. Cap dels altres autors còmplices necessaris de l’assassinat va ser condemnat en un judici que van voler despolititzar i tractar «d’enfrontament entre bandes rivals». Eren els anys més durs de la Batalla de València i de la lluita antifeixista arreu de la nostra nació.
L’assassinat d’Agulló va demostrar la impunitat del feixisme als Països Catalans: el seu assassí ha arribat a presentar-se per llistes de partits d’extrema dreta. Des d’aleshores fins a la vergonyosa i ignominiosa absolució dels neonazis de l’operació Panzer, passant per l’assassinat de Roger Albert, l’any 2004 a Gràcia, o les constants i creixents agressions feixistes arreu dels Països Catalans, demostren la vigència i violència del feixisme de carrer a l’Estat espanyol, que ha comès un total de 88 assassinats des del 1980.
Des del seu assassinat, l’Esquerra Independentista commemorem cada any la seva mort i en recordem la seva lluita amb actes reivindicatius arreu del territori. Som les seves companyes de militància, som filles del seu estel, la seva lluita és la nostra i ho serà fins que guanyem. El revifament de les agressions feixistes arreu del país, amb especial èmfasi la passada diada del 9 d’octubre, ens demostren que tenim molta feina per fer: el feixisme avança si no se’l combat.
Enguany, s’han multiplicat els actes en commemoració arreu dels Països Catalans que tindran lloc tant avui mateix, quan es compleixen els 25 anys del seu assassinat, com els dies previs i posteriors. La commemoració finalitzarà el proper dissabte 14 d’abril, a les 17.30 h a Burjassot, el seu poble natal, on se celebrarà la manifestació nacional i homenatge a Guillem Agulló, en motiu dels 25 anys del seu assassinat. La manifestació està organitzada per Arran i tota l’Esquerra Independentista hi donem suport i hi convoquem. Posteriorment, hi haurà un petit concert.
L’Esquerra Independentista organitzem busos que sortiran de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Vilafranca, Vic, Manresa i Castelló de la Plana el mateix dissabte 14 i tornaran en acabar els actes.

Més informació sobre els autobusos ací.

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

dimarts, 6 de març del 2018

8-març: dia internacional de les dones treballadores


8 de març: vaga general feminista!
No aguantarem més els vostres privilegis

Per què una vaga general feminista?
El 8 de març se celebra la Diada Internacional de les Dones Treballadores, una jornada que expressa la lluita de milions de dones que no tenen res més que la força de treball com a forma de vida. De Chicago a Petrograd, passant per la lluita de les obreres de la indústria tèxtil, de les treballadores domèstiques i del conjunt de dones treballadores, que històricament han mantingut viva la flama de la dignitat, contra l’explotació capitalista, patriarcal i racista, que ens nega el dret a una vida digna i a una sobirania plena com a dones, tant als Països Catalans com arreu del món.

La pobresa té nom de dona” no és pas una frase feta. La divisió sexual del treball provoca que totes les tasques de la llar i les tasques de reproducció i de cura que fem les dones pràcticament en solitari no tinguin valor reconegut, econòmic, social ni institucional. Aquesta desvalorització és intencionada i no té res a veure amb la importància ni la naturalesa d'aquestes tasques, sinó amb el fet que s'han relegat històricament a l'àmbit privat, domèstic, fora del món productiu, sense donar-los un valor econòmic ni social. I cal tenir ben present que, si deixéssim de fer aquestes tasques, cap de les persones que som aquí no hi seríem, perquè cuidar les persones dependents, cuidar dels infants, procurar un envelliment digne a les persones grans, netejar, fer el menjar, rentar la roba, etc. són tasques imprescindibles per garantir el manteniment de la vida.

Les que més patim les retallades i la regressió en drets socials, en educació, en sanitat, en el sistema de pensions i en la no implementació de la llei de dependència som les dones.

En primer lloc, perquè aquestes retallades se sustenten en el treball de cures i reproductiu que fem de majoritàriament les dones: la responsabilitat d’aquest treball passa del sistema públic a les llars i, per tant, recau en nosaltres, a qui històricament ens han adjudicat aquestes tasques. Hem estat les dones les que hem sofert la cara més dura de la crisi mentre l'Estat i les empreses es beneficien de tot aquest treball invisibilitzat i imprescindible.

I, en segon lloc, perquè com a treballadores hem de patir també l’explotació a la feina, i encara més si aquesta està associada al paper de cuidadores que el capitalisme patriarcal ha destinat a les dones pobres: netejar, rentar, cuinar i cuidar. Les dones som les que tenim més contractes a temps parcial, jornades laborals més curtes, percepció de salaris fins a un 26% per sota dels dels homes, un menor reconeixement de la feina, etc. A més, unes pitjors condicions durant la vida laboral impliquen cotitzacions més baixes i, per tant, suposen prestacions més dolentes quan estem aturades, jubilades, o fora del mercat laboral per altres motius. De fet, 2 de cada 3 pensionistes que no arribem al salari mínim som dones. No podem consentir que quan exercim de treballadores de la llar haguem de patir un règim laboral semiesclau que ens jerarquitza per la nostra procedència; no podem consentir que com a treballadores de la llar no puguem accedir a la prestació d’atur: hem de gaudir dels mateixos drets que qualsevol treballadora. El capitalisme patriarcal es beneficia de la nostra sobreexplotació amb la situació de les Kellys, les cambreres de pisos, garants dels guanys multimilionaris de la indústria turística, que precaritza i aboca les treballadores a patir malalties cròniques . Denunciem també un atac contra les dones per part de tribunals mèdics, que primen els interessos econòmics abans que les nostres vides i dictaminen altes mèdiques no justificades.

Tot això amb unes institucions capitenajades per homes i dones amb corbata dins de l’Estat espanyol i francès, que estan buides de sobirania i en les que prima la lògica del mercat per sobre de les persones. Aquestes persones sostenen un sistema autonòmic que ens ofega i que, en comptes de garantir-nos una vida digna, ens retalla llibertats, ens desposseeix i ens precaritza. Ho veiem a l’Estat espanyol, que mentrestant accentua la recentralització del sistema autonòmic amb el FLA i les retallades per poder pagar el deute financer, o a l’Estat francès, amb l’actual reforma del Codi del treball. I és que als Països Catalans només es podrà construir una alternativa que garanteixi una vida digna per a les dones i per a totes les classes populars, si és fora del regne d’Espanya i fora de la UE.

No ens alliberarem del capitalisme patriarcal sota un règim bastit en el silenci, basat en la nostra hiperexplotació. Només serà possible lluitant organitzades contra qui ens oprimeix, contra qui trafica amb els nostres drets per aconseguir uns resultats més bons a la borsa i als mercats.

Tenim clar que això és una guerra. Una batalla entre el manteniment de la vida o el capitalisme patriarcal i l’imperi del mercat. I és que aquesta ha estat la lluita del feminisme des de fa molts anys: posar la vida al centre.

Maltractades com a treballadores, com a dones, com a mares, com a malaltes, com a persones dependents, com a migrades, com a lesbianes, com a velles i com a joves, ha arribat l’hora de dir prou a la pau social que van decretar els partits i els sindicats del règim. I també ha arribat l’hora de dir prou amb tota la complicitat, també de la mà del sistema judicial, amb el sistema capitalista patriarcal, que justifica, silencia o relativitza els assassinats, les agressions i els maltractaments que avui dia patim les dones treballadores amb una impunitat esfereïdora.

No és pas casualitat que sigui un 8 de març i siguem les dones treballadores -a l’atur, amb feines precàries, treballadores domèstiques o amb persones dependents al nostre càrrec- les que aixequem amb urgència la necessitat de trencar una normalitat violenta contra totes nosaltres: la vaga general!

Per tot això, aquest 8 de març sortim al carrer i exigim allò que com a dones treballadores ens pertoca:
  • Derogar la reforma laboral del 2012.
  • Perseguir l’escletxa salarial d’avui i de demà (també les pensions i la prestació d’atur).
  • Recuperar i estendre els serveis públics relacionats amb la sanitat, els serveis socials i l'atenció a les dones i a la infància: des d’escoles bressols i hospitals fins als serveis de dependència. Perquè les seves treballadores tinguin unes condicions dignes, perquè puguin cobrir les necessitats col·lectives dignament i no siguin un pou de precarietat i l’excusa per exigir la nostra doble explotació a la llar.
  • Acabar amb la segregació laboral de les persones trans.
  • Eliminar el copagament en els serveis públics, des dels medicaments fins al transport.
  • Combatre l’assetjament a la feina, ja que l’àmbit laboral és un àmbit més on rebem violència masclista i, sota la coacció de no perdre la feina, ens veiem més desprotegides per tal de defensar-nos-en.
I en definitiva, la lluita contra el capitalisme patriarcal i racista, pel repartiment del treball, de la riquesa i per la cobertura social de les necessitats d’atenció a la infància, a les persones malaltes i dependents i a totes les persones. La lluita per totes aquelles necessitats col·lectives que estan sent cobertes majoritàriament amb el sacrifici, el menysteniment i amb una violència estructural insuportable per les dones treballadores. Perquè la nostra condició no és la mateixa que la de les dones propietàries, les portaveus del capital i dels partits que qüestionen l’existència de la violència masclista. Perquè nosaltres lluitarem fins al final per la senzilla raó que ens hi va la vida.

Per què serveix una vaga?
La vaga general és una demostració de força en la mesura en què s’atura la producció (sí, si ets home, també has de fer vaga al teu lloc de feina), el transport i la circulació de mercaderies, la provisió de serveis (universitats, per exemple) i per, descomptat, el consum. El dia de la vaga no es consumeix!
Els drets són col·lectius, així com ho és la lluita. És necessari que totes i tots plantem cara a aquest sistema econòmic, polític i social que ens ofega i ens esclavitza.
Tenim el poder de canviar moltes coses, tenim el poder d’aturar-ho tot. Però cal que ho fem plegades.

Com puc participar-hi?
Si ets dona, ets la protagonista.

Tens centre de treball?
  • Organitzem la vaga i les mobilitzacions al nostre centre de treball: acudeix a les assemblees que l’esquerra sindical està convocant als centres., Si no en trobes cap, pots promoure una assemblea de treballadores o posar-te en contacte amb amb el teu sindicat combatiu de referència.
  • Enganxa el cartell als taulers, reparteix el manifest a les teves companyes i companys i explica les raons per les quals és necessària la seva participació.
  • Denuncia la situació laboral de les dones als centres de treball.
  • Informa't de les qüestions legals
  • Si ets treballadora que vol fer vaga, et trobes en una situació de precarietat i se’t fa difícil assumir la vaga sola, posa’t en contacte amb el comitè de vaga feminista del teu poble o barri i demana suport.
Dubtes i respostes sobre l’exercici del dret a vaga:
  • La vaga està legalment convocada i, per tant, si tens feina assalariada, tens dret a fer-ne.
  • Encara que en el teu centre de treball no hi tingui presència cap dels sindicats convocants, pots adherir-te sense problema a la vaga.
  • No cal ni et poden obligar a comunicar-ho amb antelació. Fer-ho podria considerar-se coacció i és denunciable.
  • La teva empresa no pot acomiadar-te per no anar a treballar durant una convocatòria de vaga. Fer vaga és un dret fonamental i l’acomiadament és NUL.
  • L’empresa no pot substituir-te al teu lloc de feina per cap treballador/a, sigui de dins de l’empresa o de fora, durant els dies que facis vaga.
  • L’empresa només et pot obligar a treballar si ha de prestar serveis mínims a la comunitat i tu ets una de les persones assignades per complir-los.
  • Els serveis mínims només els han de fer les empreses que presten serveis públics i essencials per a la comunitat. Només l’autoritat laboral és qui decideix quines empreses han de tenir serveis mínims, no l’empresa.
  • Si la teva empresa incorre en qualsevol infracció, no dubtis a recórrer a la Inspecció de Treball o al Jutjat de vulneració del dret a vaga.
  • La Caixa de resistència és una bona eina per recuperar la retribució que l’empresa et descomptarà: el salari dels dies de vaga i la part proporcional de les pagues extraordinàries.
Fem possible la vaga general feminista més enllà dels centres de treball!
Volem fer evident la divisió sexual del treball; volem demostrar que sense el nostre treball de cures quotidià el món es col·lapsaria. Volem aturar-nos perquè les cures, treball indispensable per al sosteniment de la vida, no recaiguin només sobre nosaltres i s’assumeixin col·lectivament.
  • Acudeix a les assemblees obertes, participa, posa en comú les idees i comparteix les propostes per estendre el trencament de la normalitat durant la jornada del 8 de març.
  • Si el moviment feminista o els sindicats combatius no n’han convocat encara, contacta amb elles i col·laboreu en organitzar-ne una amb tots els sectors de lluita feminitzats i tots els agents que considerem oportuns.
  • Repartim octavetes que cridin a participar a la Vaga general feminista.
  • No t'encarreguis de portar els infants al col·legi.
  • No t'encarreguis d’escurar, estendre, planxar o anar a comprar.
Vols que aquesta jornada tingui continuïtat? Organitzem-nos a la feina i als carrers!

I si soc home, què he de fer? Puc participar-hi?
La vaga general és una demostració de força en la mesura en què s’atura la producció (sí, si ets home també has de fer vaga al teu lloc de feina), el transport i la circulació de mercaderies, la provisió de serveis (universitats, per exemple) i per, descomptat, el consum. El dia de la vaga no es compra.

Aquest és el moment en què els aliats feministes i els homes solidaris amb la justícia social tenen un paper important en l'atenció de tot allò que calgui per garantir la plena participació de les dones en la jornada de lluita. Escolta les teves companyes!!

La vaga general és la visibilització del poder de la classe treballadora i aquesta jornada s’orienta a enfortir la urgència de prendre mesures en aspectes clau que afecten particularment les dones treballadores en tota la seva condició.

Organitza’t amb la resta d’homes per veure com podeu donar suport i facilitar que les dones puguem participar en totes les mobilitzacions. Les dones ens aturem, però les cures no. Assumeix totes i cadascuna de les tasques de cures durant l’organització de la jornada i de les tasques quotidianes. Això no va d’un dia: cal que aquesta corresponsabilització sigui cada dia.

24 h, només dues hores o una “estoneta” al migdia?
La vaga està convocada durant 24 h a tots els sectors. El sindicalisme del règim ha decidit formalitzar només aturades parcials. La seva voluntat és aparentar preocupació per la lluita feminista, més que no tant una implicació real i garantir la participació de les treballadores i treballadors que representen.

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular