Enguany, commemorem que fa 311 anys que resistim a la ocupació i
opressió de l'Estat espanyol. Un Estat que segueix avançant en la
repressió del moviment popular i de tota forma de lluita que qüestione
els seus fonaments i ho fa per tots els mitjans de que disposa:
l'anul·lació de diverses lleis valencianes per part del Tribunal
Constitucional (TC), l'empresonament de noves preses polítiques, la
brutal violència policial de l'1 d'Octubre en resposta a l'exercici
desobedient del dret a l'autodeterminació, els atacs reiterats cap a la
nostra llengua o les agressions del 9 d'Octubre per part de feixistes a
qui l'estat sempre ha donat impunitat en són alguns exemples.
Per altra banda segueix augmentant el pes de l'explotació capitalista
sobre les treballadores. L'Estat espanyol continua aplicant el
paradigma neoliberal provinent de la Unió Europea. Un paradigma
establert en base a uns criteris d'eficiència econòmica per al benefici
de les classes dominants i no amb uns criteris de qualitat de vida per a
la classe treballadora. No sols això, sinó que aquest mateix paradigma
neoliberal s'esforça en afiançar la dominació patriarcal sobre les dones
treballadores, que estem sotmeses a tota una sèrie de violències
econòmiques i socials, alimentades també pels poders fàctics de l'Estat.
I és que d'això va el Règim del 78. La Constitució del 78 no és més
que el marc jurídic que necessitava la burgesia per a fer un llavat de
cara a l'Estat espanyol, hereu de la reforma franquista. Per això van
negar el dret a les autonomies a confederar-se, per això existeix
l'article 155, per això l'exèrcit espanyol “tiene como misión garantizar
la soberanía e independencia de España, defender su integridad
territorial y el ordenamiento constitucional”. I amb el sistema de les
autonomies l'Estat sols va pretendre llevar-se de damunt la problemàtica
de la qüestió nacional, pel perill que suposava la seua creixent
reivindicació social.
Suposadament enfrontats a aquest model d'Estat trobem els governs del
canvi, que proposen un replantejament de les autonomies, al·ludint a
problemàtiques com la qüestió de l'infrafinançament per a justificar la
seua acció política, que òbviament es troba limitada per les seues
pròpies contradiccions i la seua obediència al marc constitucional
espanyol. Ho veiem en fets com la seua postura respecte al referèndum de
l'1 d'octubre i el premi a la convivència entregat a Societat Civil
Catalana, una plataforma que empara el feixisme; el manteniment del
monocultiu turístic com a model econòmic; o l'acceptació silenciosa de
les impugnacions per part del TC dels Decrets de Plurilingüisme o de
Sanitat Universal. Però tot i això el govern autonòmic tracta de fer de
la qüestió de l'infrafinançament la seua bandera de reivindicació amb la
qual consolidar el seu projecte polític, externalitzant la
responsabilitat de no estar millorant la vida de les classes populars
valencianes.
Però ni el centralisme del règim ni l'autonomisme dels governs del
canvi són la via per a l'alliberament dels Països Catalans. No podem
deixa-nos enganyar amb que la misèria que patim el poble treballador es
pot solucionar simplement demanant a l'Estat que ens done un tros més
gran del pastís. El vertader problema que patim les classes populars
dels Països Catalans no és si a l'Estat governen uns o altres sinó que
el problema és el propi Estat espanyol, un Estat profundament
antidemocràtic que no és més que l'eina de les classes dominants per
reprimir la classe treballadora i les nacions oprimides.
L'Esquerra Independentista no proposem cap programa d'una nova
reforma, com ja es va fer amb el sistema franquista. El nostre és un
programa de ruptura, el programa de construcció de la Unitat Popular als
Països Catalans; la creació del contrapoder popular treballant colze a
colze amb les assemblees de barris i pobles, amb les associacions
culturals, amb les assemblees feministes, generant projectes
autogestionats, alliberant espais, potenciant el sindicalisme de classe,
les violències masclistes, recuperant sobiranies, defensant la nostra
llengua, exigint una educació pública i popular i un llarg etcètera de
lluites que conformen el moviment popular. Per açò també plantem cara
dia a dia al feixisme impune als carrers, recordant amb ràbia i lluita
els 25 anys de l'assassinat d'en Guillem Agulló.
Tot açò passa inevitablement per la ruptura amb l'Estat espanyol i la
construcció dels Països Catalans, que lluny d'altres projectes
opressors o reformistes és l'únic possible marc d'alliberament per al
País Valencià i la resta dels Països Catalans i que mitjançant la Unitat
Popular garanteix la construcció de la independència, el socialisme i
el feminisme.
Davant la repressió, l'empobriment generalitzat,
l'autonomisme i el centralisme, prenem la paraula: pel País Valencià,
pels Països Catalans!
Més informació sobre els autobusos ací.
Esquerra
independentista dels Països Catalans:
Arran,
organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC,
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS,
Coordinadora Obrera Sindical
Endavant,
organització socialista d’alliberament nacional
Alerta
Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra
Independentista
CUP,
Candidatura d’Unitat Popular
