25-abril: diada del País Valencià

Manifest de l’Esquerra Independentista: 

Des de totes les lluites, construïm els Països Catalans

 

Ara fa un any, les Corts Valencianes reparaven la memòria de Guillem Agulló, 23 anys després del seu assassinat a mans de feixistes. Tothom és conscient que amb un govern del PP això no hauria estat possible.

Però malgrat aquesta i altres actuacions que podem valorar com a positives, des de l’Esquerra Independentista no podem fer una valoració positiva de l’anomenat “govern del canvi”. Potser és perquè no tenim el mateix concepte de canvi. El canvi no és una acció institucional caracteritzada per la timidesa en l’acció política, insuficient per revertir realment, no superficialment, dues dècades de govern del PP. El passat recent ha estat massa obscur. La impunitat de la corrupció sistèmica, les agressions als drets socials i laborals, les agressions al territori i a la llengua… tot plegat ha estat de tal magnitud, que a un govern que es diu de canvi se li ha d’exigir més ambició i més determinació de les que ha mostrat fins ara. El País Valencià no necessita polítiques que edulcoren tota l’amargor que ens ha deixat el PP, sinó que demana a crits canvis estructurals. Uns canvis estructurals que sembla que no són a l’agenda política del tripartit.

Avui, la recepta continua sent la mateixa que la dels darrers anys: una economia basada en l’especulació i en la terciarització, en la rajola i el turisme, en la destrucció del territori i l’empobriment estructural de les classes populars. Avui, la recepta continua sent, també, autonomisme. Això sí, un autonomisme reivindicatiu, que reprodueix en certa manera el model explorat per la burgesia del Principat durant els anys del pujolisme. ¿La solució als problemes de les classes populars empobrides d’aquest país passa per un, diguem-ne, “pujolisme a la valenciana” amb un tímid accent socialdemòcrata?

Ja no ens alimenten molles. Les solucions als nostres problemes no passen per fer equilibris en clau electoralista; ni per fer-nos les simpàtiques a Madrid per obtenir un millor finançament; ni per fer polítiques socialdemòcrates que reverteixen ben poc tots els drets socials que ens va prendre el PP (amb la complicitat del PSOE), al dictat de la troika. Perquè el problema del País Valencià no és la manca de competències. I tampoc el PP ha estat el problema: el PP és una de les pitjors expressions del problema. Perquè ni el problema és un govern, ni el se soluciona canviant un govern. El problema es diu capitalisme i patriarcat, sostinguts per les estructures polítiques que en garanteixen la seua supervivència, com l’estat espanyol o com aquesta UE que ens ofega (en sentit figurat però també en sentit literal, quan no fa res per evitar que aquesta mar Mediterrània que tenim a pocs metres d’ací s’haja convertit en una fossa comuna).

I la conseqüència d’això és la manca de sobirania. De sobirania política perexercir el dret a l’autodeterminació. De sobirania econòmica per deslliurar-nos d’aquesta colla de voltors avariciosos del món financer que juguen amb les nostres vides amb la complicitat de la UE i els estats. De la sobirania del propi cos: que només les dones decidim sobre el nostre cos, que ningú decidesca per nosaltres. O de la sobirania en salut: que el fet de ser dona, migrant i de classe treballadora no siga sinònim (com és ara) de tenir pitjor salut.

En l’exercici de la sobirania hi hala solució als nostres problemes. No diem res que no haguem proposat, cridat i cantat des de fa temps: lluitar, crear i construir poder popular. El poder l’ha de tenir la gent, les classes populars, NOSALTRES. El nostre combat és fer-nos amb el poder; un poder avui segrestat pels mercats financers, les oligarquies i les estructures polítiques al seu servei: es diguen Unió europea, Estat espanyol o Estat francès. Perquè aquest sistema que ens aboca a la misèria permanent és irreformable. Qui afirma que el capitalisme pot ser amable, esdevé part del problema i no part de la solució. No som somiadores. Som realistes: el capitalisme és un malson per a les condicions de vida materials de la majoria de la població, per al nostre territori, per a la nostra salut i per al futur dels nostres fills i filles.

Per això, avui el camí de la reforma, de la reivindicació autonomista, de la socialdemocràcia… és un no-camí. L’únic camí és construir una alternativa a aquest sistema de misèria moral, política i econòmica. I això passa per totes i cadascuna de les lluites feministes, socials, sindicals, veïnals, ecologistes i polítiques: creant xarxes des de baix, colze a colze, construint poder popular, acumulant forces des de posicions clarament rupturistes i qüestionant la legitimitat dels estats opressors, i també de la UE.

Enguany, 310 anys després de la batalla d’Almansa, aquest poble està encarant un dels majors reptes de la seua història recent: posar fi, d’una vegada per totes, al règim del 78. Avui, l’Esquerra Independentista som on érem aquell 1978: denunciant la reforma del règim feixista que va omplir de foscor i dolor aquesta terra. Un règim feixista la barbàrie del qual va patir especialment aquesta ciutat. Un règim feixista, la reforma del qual no només va garantir la impunitat dels botxins, sinó que també els va permetre conservar els seus privilegis fins al dia d’avui.

Avui, l’Estat espanyol continua sent una presó de pobles, que ens nega el dret a l’autodeterminació.

Avui l’Estat espanyol continua volent-nos esquarterar com a poble amb el fal·laç Estado de las Autonomías.

Avui, l’estat espanyol continua dissenyant les seues polítiques i els seus serveis públics des d’una visió patriarcal i discriminatòria cap a les dones.

Avui, l’estat espanyol continua sent una estructura al servei d’una minoria que s’enriqueix a costa de la majoria.

Avui, l’estat espanyol continua volent esborrar la nostra llengua, el valencià, el nostre català.

Avui, l’estat espanyol continua sent una garantia per aquesta oligarquia que va recuperar el poder i els diners gràcies al règim feixista de Franco, després que la revolta popular del 1936 fes perillar els seus privilegis.

Avui, l’Estat Espanyol continua potenciant la precarització dels treballs, especialment els feminitzats, a través de les reformes laborals.

Avui, l’Estat espanyol continua sent una garantia per a la burgesia regionalista del País Valencià, que continua ofrenant glòries a Espanya per als seus interessos econòmics i de classe.

Avui, l’estat espanyol continua sent una garantia perquè els voltors plens d’avarícia i els dèspotes no hagen de pagar cap preu per empobrir, robar i sembrar de misèria les nostres vides.

No necessitem un millor finançament. Necessitem pa, sostre i treball digne. I això, malgrat alguns cants de sirena que ens volen confondre, no ho aconseguirem si no trenquem amb el règim del 78. Cal enderrocar-lo. Avui, una part d’aquest poble està lliurant un embat gegant contra l’estat espanyol per exercir el dret a l’autodeterminació. Aquest embat, aquesta lluita, no és la lluita d’una part d’aquest poble. És una lluita que ens afecta i ens ha d’implicar a totes, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Si a Catalunya la determinació popular venç la demofòbia de l’Estat espanyol, el règim del 78 que des de sempre hem impugnat estarà sentenciat. Però, alhora, també és cert que cal estar ben alerta: l’Esquerra Independentista ha de ser garant que la sobirania d’un dels territoris dels Països Catalans no pot tenir com a dany col·lateral la impossibilitat d’un futur sobirà per a tot el marc nacional sencer.

L’Esquerra Independentista no és perfecta. Segurament ens hem equivocat moltes vegades. Però allò que és indiscutible és que no renunciarà mai a la raó del seu naixement: construir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. I els Països Catalans no es construeixen amagant-los. Ni tampoc només citant-los. Els Països Catalans es construeixen en totes i cadascuna de les lluites que es duen a terme en tots i cadascun dels racons dels Països Catalans. Perquè només nosaltres, les classes populars, podem construir-los des de totes les lluites. Amb tota la solidaritat. Amb tota la tendresa. Amb tota la fermesa. Fins que la victòria siga nostra… que ho serà.

Visca la terra!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

8-març: dia internacional de les dones treballadores

Manifest de l’Esquerra Independentista: 
Contra el patriarcat i el capital: Juntes trenquem el silenci!

Exigeixen que callem quan veiem que, dia rere dia, les nostres condicions de vida són més i més precàries. I som nosaltres les que sostenim, amb la nostra feina no reconeguda, un sistema que no para de recordar-nos que nosaltres i la nostra feina valem menys. Pretenen que aguantem els governs que apliquen retallades i privatitzacions que acaben recaient sobre les dones, que ens precaritza i empobreix, més encara.

Sabem que l’any 2016 van ser assassinades 36 dones en mans d’homes als Països Catalans, i amb tota la tristesa i impotència del món sabem que no seran les últimes. Perquè per molt que des dels estaments polítics, judicials, o dels mitjans de comunicació s’omplin la boca de paraules de rebuig i desconcert davant de la cruesa dels feminicidis, això no serveix de res. Necessitem que les nostres vides esdevinguin una prioritat política. No s’acabarem amb l’assassinat sistemàtic de dones fins que no s’abordin les profundes desigualtats existents entre homes i dones.

Veient tota aquesta violència i discriminació, copsant com aquest sistema ens situa en una posició totalment desigual, nosaltres no podem i no volem estar callades, tranquil·les i obedients. Exercim l’autodefensa feminista a partir de l’autoorganització per fer-hi front cada vegada que el patriarcat ens colpeja en forma d’agressió estructural, física, sexual, verbal o simbòlica.

Utilitzen la imposició del silenci i la invisibilització com a mecanismes de control i poder. Però això s’ha d’acabar. Les dones prendrem els carrers, les places i tots aquells espais que ens semblin per reclamar allò que ens pertoca, volem la meitat de tot. Al cap i a la fi, i parafrasejant la companya Angela Davis: La lluita feminista és la idea radical que les dones som persones.

Com cada 8 de març, i com cada dia de l’any, cridem que juntes farem que s’escolti la nostra veu i la de les dones que el patriarcat ha silenciat, les veus ofegades que nosaltres no permetrem que caiguin en l’oblit perquè no posarem el comptador a zero. Seguirem legitimant tota resposta de lluita de cada dona que s’alci per defensar els seus drets tant a la feina, com a casa, o al carrer.

Davant d’aquesta ofensiva, estenem la sororitat entre nosaltres. Perquè sabem que juntes som més contundents a l’hora de combatre un sistema que ens explota, anul·la, i jutja. Perquè, colze a colze amb les lluitadores d’Esfosa, la PAICAM o les Kelly’s, aconseguim autoorganitzar-nos des de la solidaritat i la desobediència, per plantar cara als atacs i agressions constants que el patriarcat ens projecta, per exemple, en forma de doble explotació. I és des d’aquí, des del que es cou a la base de les lluites, on flamen les espurnes que el feminisme encén cada vegada que les dones alcem la veu als carrers, a les cases, a les institucions i als llocs de treball. Perquè tenim una història de resistència que, malgrat els reiterats intents d’invisibilitzar-la, ens empeny a arrelar-nos en les lluites que les companyes van emprendre per bramar que, enguany, juntes seguim sent més fortes!

Sabem que el patriarcat i el capitalisme confereixen una aliança fulminant, especialment per les dones. Que cada dia, i especialment el 8 de març, no oblidem que lluitar contra la violència masclista també és confrontar les polítiques migratòries, racistes i classistes que retenen les nostres companyes a les fronteres. Que és lluitar en contra l’Europa fortalesa que defensa unes fronteres patriarcals on les dones pateixen múltiples opressions i violència mentre són invisibilitzades. Lluitar contra la violència masclista també és combatre la LGTBIfòbia. Combatre a qui vol reprimir-nos, patologitzar-nos i assimilar-nos, combatre els qui mercantilitzen la nostra sexualitat.

Així que, amb consciència i valor, prenem la lluita pel socialisme i la independència dels Països Catalans on no hi tingui cabuda el sistema patriarcal. Perquè sense el feminisme, ni ens conformem, ni és possible una societat lliure d’opressions. I sabeu que juntes farem córrer la veu: “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Juntes desmantellarem aquest sistema que no busca el benestar de les persones, sinó el seu màxim rendiment, perquè tenim dret a una vida digna que valgui la pena ser viscuda.

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

25-novembre: dia internacional contra les violències masclistes

Manifest de l'Esquerra Independentista:

Com cada any, l'Esquerra Independentista volem reivindicar el Dia Internacional contra les violències masclistes. I ho farem de manera convençuda, ferma i combativa fins a eradicar qualsevol tipus de violència masclista, perquè ja són 33 les dones assassinades als Països Catalans aquest any, i aquests assassinats només són la part visible de totes les violències masclistes que patim dia rere dia.

Per això és cada dia que cridarem ben fort que no es tracta de morts aïllades, sinó que són l'expressió més brutal del sistema patriarcal i capitalista. Cada crit, cada menyspreu, cada mirada, cada sou inferior pel mateix treball, cada anunci o acudit masclista, cada assetjament són la base que subjecta i perpetua aquest sistema de violència sobre les nostres vides. Violència que no només pateixen algunes dones, «per mala sort», «per males decisions», o perquè «viatjaven soles», sinó que patim totes en cada àmbit de la nostra vida. I no pas per culpa nostra, sinó pel simple fet de ser dones en un sistema patriarcal.

El patriarcat i el capitalisme ens ensenyen i imposen aquest paper de “víctimes” des de ben petites, nenes que esdevenim dones passives que no podem fer altra cosa que acceptar el nostre rol d'objecte, d'esclava domèstica al servei de les necessitats de qualsevol, menys les pròpies. Esperar que no ens matin, assumir la feminització de la pobresa i seguir suplint amb la nostra feina tota la feina reproductiva, amb resignació. Però tenim clar que no ens volem així, que ens volem vives i subjectes de les nostres vides i els nostres cossos, que des del feminisme de classe i combatiu el nostre paper emancipador és la clau de volta per tenir vides que valguin la pena viure.

Les dades sobre violències masclistes entre el jovent són alarmants. Les joves mostren una mentalitat envers les relacions sexoafectives basada en el control i la dependència, reforçada greument a través de les xarxes socials. La violència psicològica és tan o més devastadora que les agressions físiques i cal que estiguem atentes a les aules per combatre-la amb contundència. Per això, exigim eines reals per combatre les violències masclistes quan es presenten als centres d'ensenyament, tant bàsic com superior, perquè les dones poguem ser realment llires durant l'etapa d'ensenyament. Sabem que l'educació és la principal eina per combatre les violències masclistes d'arrel. Alhora, cal que impregnem les aules de feminisme i que exigim un ensenyament coeducatiu que trenqui amb els rols de gènere que ens imposa la societat patriarcal.

No podem esperar res de les institucions: ni polítiques, amb les seves lleis masclistes, ni judicials, que posen en dubte les agressions que patim, ni policials, que ens reprimeixen quan els convé, ja que només han demostrat que no funcionen per tal d'eradicar el masclisme, sinó que el perpetuen. I no podem esperar més, perquè ens hi va la vida, perquè estem fartes que ens matin davant de la indiferència més absoluta, i perquè estem fartes de treballar sense reconeixement, de cobrar menys, de no poder estimar com vulguem, de no poder tornar a casa a la nit soles, de passar por. Ja no tenim por, sinó que passem a l'autorganització feminista, l’autodefensa.

Altres institucions, com l'Església catòlica i la Patronal, també intenten mantenir els seus privilegis a costa de les nostres vides, del nostre treball i dels nostres cossos, però les dones no pensem obeir les seves proclames: desobeirem i combatrem la misogínia de l'arquebisbe Cañizares, que té tota la raó quan diu que el feminisme ataca el seu model de família patriarcal, la de Joan Rosell, que intenta amagar les misèries del sistema capitalista afirmant que el fet que les dones treballem en l'àmbit productiu dificulta que hi hagi treball per a totes, i desobeirem i combatrem cadascuna de les violències masclistes que suporten aquest sistema d'opressió.

Lluitarem com fan les companyes teleoperadores fent vagues contra la precarietat laboral que els imposen amb el nou conveni, com van fer les companyes a Tarragona denunciant que la pressió estètica és masclisme, com les companyes de Palma reclamant un avortament lliure i gratuït. Com les dones de Paicam, (Plataforma d’Afectades per Institut d’Avaluacions Mediques) que són un exemple de lluita per un dret social bàsic, el dret a emmalaltir amb dignitat, com Les kellys, cambreres d’hotel que s’autorganitzen per defensar els seus drets. Com han fet les companyes d’Argentina, Mèxic i Bolívia, cridant que si no valen les nostres vides, que produeixin sense nosaltres, i com fan cada dia tantes dones empoderant-se enfront de cada agressió masclista que patim.

I suportarem la repressió juntes, com sempre, als carrers i sabent que qualsevol canvi només pot anar de baix a dalt, i que l'eradicació dels feminicidis i de totes les violències masclistes passa de manera necessària per l'autoorganització del moviment feminista, l'empoderament i l'autodefensa per part de les dones, i per l'aposta ferma pel feminisme de totes en cada àmbit de les nostres vides.

Ens volem vives i amb vides dignes!

Països Catalans, 25 de novembre de 2016

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
COS, Coordinadora Obrera Sindical
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

9 d'octubre: diada del País Valencià

Manifest de l'Esquerra Independentista:

Ja fa més d’un any de la desfeta del PP i del canvi de govern a les principals institucions del País Valencià. Ara, els que hi manen són el PSOE, Compromís i Podemos. Darrere queden més de vint anys d’hegemonia del PP: polítiques reaccionàries, caciquisme i corrupció, espanyolisme ranci i destrucció del territori… Semblava que s’obria un nou cicle, però més d’un any després, el panorama no és molt millor, perquè la crisi que viu el País Valencià -com la resta dels Països Catalans- no és conjuntural, sinó estructural. Els problemes no han estat, només, l’esclafit de la bombolla immobiliària, ni els anys de govern del PP, sinó que els problemes són més profunds: les pròpies dinàmiques del capitalisme i la inserció a l’estat espanyol i a la Unió Europea.

Així la situació econòmica del País Valencià, continua exactament igual, o pitjor tant per a l’agricultura com per al teixit industrial, i s’ha agreujat encara més el monoconreu del turisme. Tampoc no ha millorat l’infrafinançament que pateixen les nostres comarques i ha augmentat la dependència del FLA, i la taxa de risc de pobresa afecta el 20’5% de la població. I si s’han creat més llocs de treball en els darrers anys, ha estat possible a l’augment de la precarització. Sí, l’estat espanyol espolia el País Valencià i la resta dels Països Catalans, però també ens empobreixen les polítiques de les elits i les classes dominants autòctones. I això no ha canviat amb el nou govern autonòmic, que tot just s’ha limitat a gestionar una mica millor les engrunes que ens donen.

Quant a la destrucció del territori, de moment s’han aturat els megaprojectes i les noves urbanitzacions. Tanmateix, aquesta treva sembla que és causa més aviat de la fi de la bombolla immobiliària, i no tant de les polítiques del govern valencià. Què passarà quan finalitze aquest cicle i s’hi torne al mateix model? Podrà o gosarà el govern valencià canviar les lleis que han desregulat la gestió del sòl les darreres dècades? I podríem parlar dels incendis, en el portem d’any, al País Valencià ja han cremat més de 7.000 hectàrees. Enguany no poden llançar les culpes al govern del PP, a les seues retallades.

I si parlem d’educació o sanitat, les coses no canvien gaire. Continua la gestió privada dels equipaments sanitaris públics i també es manté l’actual sistema classista de concerts en l’educació, i l’actual govern simplement s’ha limitat a frenar aquest procés, però no a revertir-lo. De moment no hi ha cap pla de xoc per acabar amb els privilegis de l’escola privada i els seus concerts.

D’altra banda, el masclisme ha continuat assassinant i violant dones. La violència contra les dones es continua exercint des de l’Església. El masclisme continua actuant contra les dones a les empreses i als carrers, a la publicitat i al sistema educatiu. Cap govern del canvi ha evitar açò, ni pot fer-ho. Perquè l’única manera de fer-ho és enderrocant el patriarcat!

Les dues dècades de govern del PP van suposar un atac constant, conscient i planificat contra la identitat del País Valencià, per anorrear tot allò que suposa de trets compartits amb la resta dels Països Catalans, sobretot la llengua. La intenció ha estat clara: folkloritzar la nostra cultura, diluir-la dins de la identitat espanyola. Després de més d’un any de PSOE-Compromís-Podemos, continuem sense mitjans de comunicació propis (RTVV), sense rebre les emissions en català des d’altres territoris (TV3, IB3…), sense el requisit lingüístic en l’administració pública, continuem amb una educació que no garanteix l’ús ni l’aprenentatge del valencià als diferents nivells educatius…

No es tracta, doncs, d’una nova reforma constitucional o d’un valencianisme regionalista que persegueix un nou encaix del País Valencià en el projecte espanyol, ni tampoc d’aconseguir un «poder valencià» a Madrid. No es tracta doncs d’una millora del finançament autonòmic o d’una major transferència de competències. No volem pidolar les engrunes ni gestionar la misèria. La retòrica i les polítiques del nou govern valencià no frenen la depauperació de les classes populars al País Valencià, sinó més aviat per posar pedaços, per frenar una resposta més contundent. Això és continuar a l’atzucac.

Ara és el moment de compartir la necessitat d’un projecte d’alliberament social, un projecte per a construir el socialisme i el feminisme als Països Catalans, com a única via per enderrocar l’explotació i l’opressió, tant nacional com de classe i de gènere. Ara és el moment de donar el nostres suport a les lluites com les que han dut a terme els treballadors i les treballadores d’arreu del país, com els de l’empresa Esfosa enfront les contínues coaccions i extorsions que han patit i pateixen. És el moment de donar suport a la lluita antifeixista front als discursos d’odi que proliferen; o de donar suport a les lluites dels barris contra l’especulació que no s’atura.

Ara toca continuar la construcció nacional dels Països Catalans com l’únic projecte que afirma la plena sobirania per al País Valencià. Perquè no ens podem permetre projectes que ens esquarteren més, que ens divideixen més, que ens marquen diferents estratègies i diferents velocitats. Perquè som una nació, perquè som un poble, ara toca construir els Països Catalans des de les perifèries, des del País Valencià, des de les Illes, des de la Catalunya Nord i des de la Franja. Perquè els Països Catalans som un poble, compartim una lluita i anhelem un mateix futur.

València, Diada del 9 d’Octubre de 2016 

Esquerra Independentista de la Plana