Feminisme per canviar-ho tot! L’esquerra independentista #DecidimFeminisme

Feminisme per canviar-ho tot!

Un pla de lluita feminista contra la feminització de la pobresa i la violència masclista.

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millores de condicions materials de vida de les dones, parlem de què dins el sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat espanyol, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·les, sense explotacions ni opressions i sense patir violència.

Els Estats espanyol i francès son estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar l’explotació, la negació de drets democràtics i l’imperialisme. La violència estructural dins els estats però també a la Unió Europea del capital fomenta que les classes i populars i, especialment les dones de la classe treballadora tinguem pitjors condicions materials de vida: salaris més baixos, discriminació laboral, habitatge inaccessible, més temporalitat en els nostres contractes, etc. amb l’agreujant de la violència específica pel fet de ser dones, treballadores i d’una nació oprimida: agressions sexuals, cosificació i negació a una plena sobirania per bastir una societat al servei de les necessitats de les persones.

La violència és l’eina que té el sistema patriarcal i capitalista per sotmetre les dones i les classes populars, podem parlar de molts tipus de violències i coercions que s’exerceixen sobre les dones des de diferents àmbits de la vida quotidiana o des de diferents tipus de relacions socials. Cal però no oblidar la violència estructural, que molt sovint és invisible o invisibilitzada i que forma part de les lògiques sistemàtiques del capitalisme. Quan parlem de violència estructural ens referim a aquella violència que afecta les condicions materials i afectives de les dones i que és exercida pel mateix sistema: justícia, cossos policials, sistema sanitari, sistema de pensions, lobbies de poder, les lleis reguladores dels drets… i que troben la seva manifestació en les violències institucionals i físiques. Mesures com ara amenaçar les pensions públiques, abaratir l’acomiadament, retallar places en escoles bressol, transports públics, serveis socials, sanitat, educació, IVA de luxe tampons o l’IVA rosa, que fomenten l’empobriment de les dones, sons violència cap a les dones i, en concret, les dones de la classe treballadora, per tant ens trobem davant del que podem anomenar feminització de la pobresa.

La feminització de la pobresa és aquell fenomen estructural que fomenta i contribueix a través de diferents situacions com ara; l’escletxa salarial, les jornades reduïdes o els convenis diferenciats per professions, que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar o reproductives amb les feines laborals o productives, etc.) siguin inferiors. És per això que posem en el centre de la denúncia i acció política la millora d’aquestes condicions materials de vida, indispensables per a poder viure una vida digna.

Volem un feminisme per canviar-ho tot perquè un projecte de societat lliure on tothom pugui viure en dignitat i les dones no siguem el botxí de l’acumulació de riquesa, ens exigeix trencar amb el capitalisme i amb l’Estat espanyol i francès. Només una lluita que es tradueixi en la millora de les nostres condicions de vida quotidiana ens donarà la força per bastir aquest projecte d’emancipació col·lectiva, republicà, anticapitalista, feminista i internacionalista.

Davant el risc de què la nostra legítima indignació sigui sotmesa a jocs parlamentaris, tactismes i altres estratègies alienes a les urgents necessitats quotidianes, creiem necessari abordar un pla de lluita amb un programa de 10 punts sobre els quals definir quin és el nostre projecte feminista i quines són les tasques immediates que ens imposa la gravetat de la situació en què trobem i per avançar cap a l’alliberament de les dones treballadores.

1. Treballem totes, treballem menys.
Salaris i pensions de 1.200€, millora de les condicions de les treballadores de la llar, combatre l’escletxa salarial i reducció i compactació de la jornada laboral. Ampliació i millora dels permisos per la cura de les persones. Exigim la recuperació immediata del articles en matèria laboral de la llei d’igualtat catalana suspesos pel Tribunal Constitucional.

2. Impugnar el deute per guanyar en drets socials i millorar les condicions materials de vida de les persones, especialment les dones.
Universalització i gestió pública dels serveis de cura i ampliació de la llei de la dependència.

3. Expropiar els habitatges buits.
Apostar per la creació d’una xarxa d’habitatge públic especialment per les dones amb risc de pobresa.

4. Per una educació i una salut 100% pública i laica i perspectiva feminista.
Expulsem l’església catòlica de les escoles i la sanitat.

5. Pels drets de totes som antifeixistes.
Eliminem la llei d’estrangeria i tanquem els CIES. Sortim de la Unió Europea i de la OTAN.

6. Dret al propi cos.
Avortament lliure, gratuït i segur i sense límit d’edat i prohibició de la utilització de ventres de lloguer. Eliminació de la cosificació de les dones.

7. Abordatge per l’eliminació de la violència masclista.
En l’habitatge, les condicions laborals i socials per les dones que han patit violència masclista.

8. Pla de prevenció de la violència masclista.
Incloure la perspectiva feminista a tots els nivells de l’educació i formació específica de violència masclista per totes les persones treballadores dels serveis, dels cossos de seguretat, de l’àmbit jurídic i de l’administració pública.

9. Contra la LGBTIfòbia.
Exigim el compliment de la llei i la inclusió de la perspectiva LGBTI a l’educació.

10. Contra la repressió política i de la llibertat d’expressió i pels drets democràtics.
Exigim el dret a l’autodeterminació per la sobirania de les dones, la fi de la doble repressió que pateixen les preses i exiliades polítiques i la derogació de la llei mordassa.

Ho tenim clar: FEMINISME PER CANVIAR-HO TOT! 

Esquerra independentista dels Països Catalans:

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista

SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

COS, Coordinadora Obrera Sindical

Endavant, organització socialista d’alliberament nacional

Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista

CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

7-novembre: diada de la Catalunya Nord

Manifest de l’Esquerra Independentista:

Sem nord, fem Països Catalans! 

A la Catalunya Nord sabem que els drets s’han de lluitar, conquerir i exercir. Ho sabem com a nord-catalanes i com a habitants dels Països Catalans, ja des de la signatura del Tractat dels Pirineus el 7 de novembre de 1659. Dels Angelets de la Terra als maquis, de Prats de Molló a la Maternitat d’Elna, som terra de pas i de refugi, som un poble de lluita i resistència. Som terra d’exili però també d’activisme clandestí: darrerament, aquesta pràctica combativa l’hem estès de nou al sud de l’Albera, tot col·laborant en l’organització, logística de les urnes i defensa de les escoles per al referèndum de l’1 d’octubre al Principat.

Ells canten ‘llibertat, igualtat, fraternitat’, però la realitat és l’Estat francès és el país que tanca més migrants a Europa: l’any passat va tancar 46.800 persones; 204 d’elles, infants. Les pèssimes condicions precàries en què treballen els aproximadament 8.000 temporers al Rosselló és l’altra realitat. Macron i Le Pen representen dues cares de la mateixa moneda: la de les agressions contra la classe treballadora i els nostres drets. I això vol dir atacar, en primer lloc, la baula més dèbil de la nostra classe, les persones migrades. Aquesta violència és la punta de l’iceberg d’una República que tampoc no és apta per a dones. Mentre Macron treu pit per perseguir per llei l’assetjament al carrer, les dades són palmàries: 123 dones assassinades el 2016, un feminicidi cada 3 dies. L’escletxa salarial a l’Estat francès és d’un 9% de mitjana, per bé que pot arribar al 24%.

Liberal de façana o obertament racista, pro-europeu o euro-escèptic, les receptes que l’Estat ofereix als pobles i nacions oprimides sota el seu jou menen cap al mateix camí: l’anorreament total, la nostra desaparició com a poble conscient, com a classe amb drets. El recent referèndum de Nova Caledònia no ens ha de fer enganyar: l’han concedit després d’una massacre de dècades i d’una substitució poblacional amb colons ben remunerats per garantir-ne el resultat. Com el català, els pobles bretó, cors, basc i occità, entre altres, encara esperem reconeixements dels nostres drets.

Quan diem que la lluita és l’únic camí ho diem per destacar la important mobilització popular contra l’expulsió d’una família albanesa instal·lada a Perpinyà i desallotjada amb mètodes de dubtosa legalitat dels edificis ocupats per a allotjar provisionalment famílies i migrants que es troben al carrer. Quan diem que la lluita ens dóna el que el poder ens pren és per denunciar l’ascens de l’extrema dreta, que no tan sols es mesura en el nombre de vots i de càrrecs electes sinó també en la incidència que té el seu discurs en les polítiques governamentals, des de ja fa massa anys, i en diversos partits polítics com poden ser LREM, LR o el PS.

El nostre present passa per la necessitat de vertebrar un projecte engrescador de futur per a la Catalunya Nord i les classes populars que hi vivim. En aquest sentit, cal posar damunt de la taula, tants cops com faci falta, el dret a decidir-ho tot, bastint un projecte propi en tots els nivells de l’acció política. Hem de desenvolupar un model propi que ens permeti construir els Països Catalans de manera concreta, transversal i real, exercint sobiranies arreu.

Perquè l’únic instrument que tenim per canviar-ho tot és el de la lluita, saltant-nos les barreres mentals, els límits dels estats opressors i les seves derivades autonòmiques o departamentals, regionalistes totes. Hem de fer xarxa i teixir complicitats en les lluites que ens són comunes.

La lluita des de l’exercici de la memòria històrica, que és la de totes nosaltres, assumint com a pròpia la resistència a l’annexió francesa el 1659, és també, ara, la lluita contra l’assimilació cultural i lingüística de les comarques nord-catalanes. Són les lluites en defensa de la terra i el seu equilibri econòmic i ecològic, les lluites socials i en contra de qualsevol mena d’exclusió, les que ens permetran ser poble i construir Països Catalans des del nostre dia a dia.

El proper dissabte 10 de novembre, ens veiem als carrers de Perpinyà. Commemorarem la signatura del Tractat dels Pirineus l’any 1659 i reivindicarem que sem nord i fem Països Catalans!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

9-octubre: diada del País Valencià

Manifest de l’Esquerra Independentista:
 
Que no ens prenguen els carrers, per un 9O lliure de feixisme!

Comencem un nou curs polític al País Valencià marcat per la Diada del 9 d’Octubre i per la celebració, a pocs mesos vista, de noves eleccions municipals i autonòmiques que han de revalidar l’actual Govern autoanomenat d’esquerres o retornar la dreta a les principals institucions del territori.

Arribarà el moment de valorar, en la seua globalitat, les llums i ombres de la gestió autonòmica, dels seus encerts i mancances; el que no podem esperar és que les institucions autonòmiques siguen, per elles mateixes, l’instrument per a superar la desigualtat, la repressió i l’explotació que patim les classes populars del País Valencià i de tots els Països Catalans. El miratge del canvi del Pacte del Botànic, la il·lusió generada a una part de la població per l’arribada al poder autonòmic i municipal del progressisme liberal (PSOE, Compromís, Podem, etc.) ha demostrat les seues limitacions. És cert, i no som il·luses, que des de 2015 s’ha obert un nova etapa institucional al País Valencià que, tanmateix, pot finalitzar en la primavera del 2019 amb una tornada de la dreta espanyolista, reaccionària, catòlica, franquista i masclista a una bona part d’ajuntaments, diputacions i, també, a la Generalitat. És un escenari possible i probable, i des de l’Esquerra Independentista no el desitgem.

Ara bé, dipositar totes les nostres esperances en una gestió més transparent i humana de les misèries quotidianes a què ens aboquen el capitalisme i el patriarcat suposa una condemna de qualsevol possibilitat d’emancipació real i de superació de les desigualtats que el sistema crea i nodreix. El Pacte del Botànic ha jugat un cert paper en la necessària regeneració d’un sistema que havia arribat a uns límits insostenibles de corrupció, nepotisme, abús i deshonestedat. Passats quatre anys, els partits de la dreta han pogut fer neteja cosmètica de la seua dirigència i es troben capacitats per a tornar a gestionar un sistema suposadament sanejat i donar les gràcies al govern «del canvi» pel parèntesi i pels serveis prestats.

Les institucions autonòmiques valencianes dirigides pel progressisme liberal han demostrat les seues incapacitats per a transformar la realitat de misèria en què vivim la immensa majoria de la població valenciana. 40 anys d’autonomisme ens han deixat el 20´5% de la població per baix del llindar de la pobresa. Una realitat que, aquest 2018, encara esdevé més letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades. Sis de cada deu aturades som pobres. Creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada: quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals som pobres. I les xifres d’atur continuen en un encara elevadíssim 15´6%, on som les dones qui concentrem els nivells més elevats de desocupació (un 17´4%).

La gestió de les institucions autonòmiques i un millor finançament autonòmic no pot ser l’aspiració de les classes populars valencianes. Cal construir una alternativa al sistema capitalista i a la misèria que aquest genera. I aquesta no ha de passar per la gestió de les molles de l’autonomisme, sinó que ha de passar necessàriament per 3 factors de canvi real:

– L’autoorganització popular. No és possible cap avanç sense la mobilització, la lluita i la participació i implicació en les organitzacions populars. L’antifeixisme en aquest 9 d’Octubre, la llarga lluita de les veïnes de La Ribera per recuperar per al sistema públic l’Hospital d’Alzira, la vaga dels bombers forestals, la vaga feminista, etc. en són només uns pocs exemples. Que cap de nosaltres ho dubte: només la lluita al carrer expulsarà els feixistes i la seua impunitat, i només la pressió i l’organització popular aconseguirà la recuperació dels hospitals de Dénia, Elx i Torrevella.

– L’alliberament de les dones de classe treballadora. Cal posar al centre de la lluita diària la desigualtat, la violència i l’opressió que patim les dones. Perquè les dones treballadores no som un col·lectiu, no som una part: som el poble i som la majoria. Ja no ens valen les mesures simbòliques i reconeixements que no vagin acompanyades de canvis en l’estructura social i econòmica, en les condicions material que regeixen el nostre dia dia. Tampoc serà només amb lleis que acabarem amb la violència masclista que patim en tots els àmbits de les nostres vides, sinó fonamentalment amb l’organització i la lluita feminista.

– La construcció nacional i l’autodeterminació, en el marc dels Països Catalans. Cap projecte polític que vulga realitzar canvis socials profunds podrà ser dut a terme dins els estrets límits de l’autonomisme ni dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. En aquest sentit, sostenim i alertem que tots els discursos sobre la millora del finançament autonòmic ens porten a un carreró sense sortida. Només en el marc d’un procés d’autodeterminació que superi el marc legal de l’Estat espanyol i que conduesca a la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans, serà possible avançar cap a un futur on les condicions de vida de les treballadores i aturades valencianes siguen millors i veritablement dignes i on el valencià, el nostre català, tinga garantida la seua supervivència.

Des de l’Esquerra Independentista apostem decididament per la construcció d’una alternativa política independentista, socialista i feminista, que tinga els seus fonaments en la pràctica desobedient i en la voluntat d’arrelament en totes les comarques, pobles, ciutats i barris dels Països Catalans.

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana

28-setembre: dia internacional per la despenalització de l'avortament

Manifest de l’Esquerra Independentista: 

Avortarem! Amb les vostres benediccions o sense.

El dret a la plena sobirania reproductiva i el control sobre els nostres cossos és una reivindicació històrica de les dones de la classe treballadora. Un dret que, malgrat els avenços parcials, contínuament es veu amenaçat com a mecanisme de disciplinament de les dones de les classes populars, amb l’ajuda de l’Església i del capital. La primera, per criminalitzar la sexualitat lliure i els efectes d’una educació sexual ridícula, el capital per garantir mà d’obra disciplinada per unes condicions de vida de misèria.

Fa molts anys que lluitem, com vam lluitar per aturar l’anomenada Llei Gallardón, i ho fem malgrat la repressió, com la que van patir les nostres companyes de les illes jutjades per aturar aquesta llei. Lluitem com han fet darrerament les dones a Argentina i Irlanda per aconseguir la despenalització d’un dret tan bàsic com hauria de ser el d’avortar. Nosaltres vam aconseguir aturar la Contrareforma de l’Avortament, però encara avui dia les menors d’edat necessiten autorització paterna per tal d’avortar. A Argentina, les institucions van fer cas omís de la voluntat popular i els avortaments clandestins seguiran matant centenars de dones de classe obrera, que no es poden pagar un avortament en bones condicions. L’Estat argentí és responsable d’aquestes morts, i l’Estat espanyol és responsable dels perjudicis per a les menors a qui destrossin la vida obligant-les a parir.

I a Andorra, on els coprínceps són el bisbe de La Seu d’Urgell i el President de l’Estat francés Macron, ens trobem un dels dos darrers llocs a Europa en què encara és il·legal l’avortament en qualsevol supòsit i termini. A Andorra l’avortament està prohibit fins i tot en cas de violació, en cas de perill de vida per la mare, en cas de malformació del fetus. A Andorra, les dones no tenen cap dret sobre el seu propi cos, i es veuen obligades a marxar i avortar sota una altra legislació, i discriminades absolutament si no s’ho poden permetre. Per això, les dones més joves i les dones migrades encara tenen més difícil l’accés a l’avortament en un indret on et condemnen a fins a 3 anys de presó i 5 d’inhabilitació per avortar.

A Andorra, igual que a Argentina i a l’Estat espanyol, l’Església pren un paper cabdal per frenar el nostre dret a decidir sobre els nostres cossos. No ho fa sola, ni ho fa perquè sí, sinó en aliança amb els estats, i al servei del capitalisme, com bé representen Macron a l’Estat francès i al coprincipat d’Andorra o Rajoy, Sánchez i Rivera a l’Estat espanyol. No és només qüestió de ser més o menys catòlic, més o menys antiquat, el dret a l’avortament lliure i gratuït és un dret fonamental per a la salut reproductiva de totes les dones. Es tracta que les vides de les dones segueixen no valent res per si soles. Tant és si morim, tant és si ens condemnen a cuidar uns fills amb sous de misèria, tant és si ens allunyen de qualsevol tipus de desenvolupament vital tot just en l’adolescència. Sempre importa més la vida del fetus que la nostra, perquè no som més que un mitjà per seguir tenint persones que treballin per ells.

La nostra salut, la nostra vida i els nostres cossos no han d’estar al servei ni dels mandats de cap Església ni dels dictats del capital. La restricció al dret a decidir sobre la reproducció amb plenes garanties tant per parir com per no fer-ho és l’enèsima expressió de misogínia i doble moral classista que amenaça les dones de la classe treballadora.

Això implica la infantilització de les dones ja que, mentre sí que podem treballar, no podem decidir sobre el nostre cos. I, tot i així, de res serveix reconèixer el dret a avortar si l’objecció de consciència del personal mèdic a la sanitat pública el boicoteja, fent-lo impossible de manera gratuïta, alhora que ho deriven a les seves consultes privades on la consciència es relaxa previ pagament.

Cal que l’avortament estigui garantit per la sanitat pública, i que hi tinguin accés totes les dones independentment de la seva renda, de si tenen papers o no, de la seva edat. Aquesta és la manera de trencar amb la falsa moral que fa que mentre les dones de classe alta poden buscar maneres per avortar, les pobres no puguem. Perquè la prohibició de l’avortament és una qüestió de classe.

Estem fartes i hi plantarem cara. Sense vergonya ni remordiment per interrompre qualsevol embaràs que no sigui desitjat. Plantarem cara per exigir unes condicions de vida que ens permetin escollir amb totes les garanties ser mares o no.

No, la vergonya no és nostra, la vergonya és del bisbe de la Seu, la vergonya és de Macron, de Sánchez, la vergonya és de tots els masclistes que sustenten el patriarcat. Nosaltres ens sentim orgulloses de decidir sobre els nostres cossos, tant si decidim tenir fills com si no, ens sentim orgulloses de lluitar cada dia perquè les nostres vides valguin la vida de viure.

Pel dret a l’avortament lliure i cobert per la sanitat pública!

Pel dret a una salut reproductiva plena!

Educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar, avortament legal, lliure i gratuït per no morir!

Esquerra independentista dels Països Catalans:
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
SEPC, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
COS, Coordinadora Obrera Sindical
Endavant, organització socialista d’alliberament nacional
Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista
CUP, Candidatura d’Unitat Popular

Esquerra Independentista de la Plana